Un dels costums que he adquirit és fer de manera més o menys regular la tradicional volta al castell de Sant Ferran de Figueres. Ara en diuen, perquè hem de posar noms a les coses -i noms que siguin suggerents- «camins de salut», que està bé atès que es combina la idea d'activitat física amb la de bona salut, i dona més informació que el d'anar a fer una volta.

En qualsevol cas, fer aquesta ruta, que té diversos camins per triar, proporciona l'oportunitat de gaudir de gairebé tots els matisos d'aquesta comarca, mítica per una banda i a voltes massa rebregada, que anomenem Empordà. I quan em refereixo als matisos vull dir a tota la gamma del paisatge que podem ser capaços d'albirar a simple cop d'ull. Només aixecant la vista i amb la sort de comptar amb un dia prou clar i net. Probablement el mes d'agost és quan trobem alguns d'aquests matisos més desconeguts. La calor empeny a llevar-se abans pels que volen fer exercici i és en aquell moment quan es combina la bellesa del paisatge amb la sortida lenta i parsimoniosa del sol, que permet multiplicar-la; algunes imatges poden ser realment impressionants, i massa sovint tinc la sensació que per conegut no acabem d'assaborir aquest paisatge.

Jorge Luís Borges afirmava que la bellesa és un bell misteri que no poden desxifrar ni la psicologia ni la retòrica, i de ben segur que des d'alguns dels angles d'aquest camí de salut que fa la volta al castell podem veure de la plana que s'estira fins al mar a la serralada que va a morir o neix, segons es miri, al golf de Roses i que s'allarga Pirineu enllà, on es perd la vista. A l'altre costat, la carretera que enfila cap a França i les muntanyes de Llers que connecten amb l'altre Empordà a través d'uns arcs malmesos per l'autopista, el d'interior, el que va solcant turons suaus, petits rius sinuosos i camins de ter-ra de diverses tonalitats que ens porten fins a la Garrotxa, a través dels terraprims, amb una gamma de colors, formes i textures inigualables. Tot això podem veure-ho, i fins i tot percebre-ho, fent aquesta tradicional volta al castell, mentre fem exercici o un simple passeig, tenint al cantó -vorejant-lo- un dels equipaments patrimonials més importants d'Europa. Un privilegi a l'abast de molt pocs.