25 de agost de 2020
25.08.2020
L'Empordà

Apologia de l'Empordà

Fa unes poques setmanes em va cridar l'atenció un llibre de Xavier Febrés que porta el títol de l'article

24.08.2020 | 19:10
Mossèn Josep Taberner.

Fa unes poques setmanes em va cridar l'atenció un llibre que porta el títol de l'article (amb un subtítol: «De Banyuls a les illes Formigues») de l'amic de Facebook Xavier Febrés (Cal·lígraf, Figueres, juny 2020), que a la portada reprodueix un fragment del quadre L'Empordà (1987-89) del bon amic Ramon Pujolboira, traspassat fa uns mesos.

Vaig demanar que me'l compressin a Figueres, i l'he anat llegint a poc a poc, delectant-me dels vuitanta-set articlets que fan un repàs del paisatge, les tradicions i la gastronomia dels dos Empordà, començant per una primera part sobre les comarques properes del Rosselló i el Vallespir. Els articles són breus i es poden llegir per separat. Amb tot n'hi ha un que és més llarg, on fa una introspecció personal i familiar sobre l'eloqüència indesxifrada de l'amor, la pluja i el son.

Casualment, aquesta setmana passada, amb uns amics de Regencós i Palafrugell vaig anar a la Maternitat d'Elna, a la manifestació de l'Hora Solidària organitzada pel Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord, on hi vàrem poder saludar el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. Amb molta joia vam acabar el dia històric amb un bon sopar a Cotlliure.

De Cotlliure, Xavier Febrés en parla així: «La llum que va seduir els pintors continua encara avui cisellada al burell per l'harmonia de colors purs: l'obscura geologia de la pissarra, el blau cobalt del mar, la lluïssor rogenca de les teules, el verd tremolí de les parres, l'esclat dels raigs de sol sobre la cúpula rosada del campanar o sobre el cim nevat del Canigó». Puc certificar que passejar per vora mar i sopar en un dels restaurants prop del campanar del port és una simfonia de colors i olors. Descobreixo que tenim, amb l'autor, molts amics comuns: Joan Badia i Homs, Daco, Eduard Puig Vayreda, Albert Tomàs..., o la fascinació compartida pel llibre: El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, de Manuel Brunet.

Parla de monuments restaurats, amb ús pendent, com el de la col·legiata romànica de Vilabertran, o del monestir romànic de Sant Miquel de Cruïlles, restaurat fins al 2014 amb inversions elevades de diners. Hi puc afegir, d'aquest darrer, que ara està tancat per un greu problema estructural de la columna central, que reclama inversions encara més grans. De Figueres, en parla en diversos articles, i en ressalta l'amistat amb Puig Vayreda en un àpat al Motel; però també parla d'Alexandre Deulofeu o de la rebotiga de Can Canet. I també de l'arquitecte Enric Ruiz-Geli, figuerenc que el 2006 va dissenyar un edifici únic al món, dedicat a honorar la tramuntana. Diu: «La maqueta continua dormint el son dels justos en algun calaix municipal, d'on probablement no sortirà mai més».

De Begur, en parla sobretot per les seves cales: Sa Tuna, Aiguablava, i també dedica un article al corall vermell ( Corallium rubrum); recorda que quan Ferran Agulló va posar nom a la Costa Brava, Josep Pla suggeria que s'anomenés la Costa del Corall, per la llarga tradició d'aquesta pesca a la demarcació. A la parròquia de Sant Pere de Begur tenim una imatge de la Mare de Déu del Corall, en record dels pescadors corallers del nostre Mediterrani. En canvi sols he trobat un article dedicat a Pals, d'on parla de «vergonya i vituperi: al mirador del Pedró de Pals ja no s'hi mira res». Allà hi anava Josep Pla amb les seves visites «per la contemplació de l'Empordanet». «El mirador del Pedró de Pals va continuar oferint a la següent generació (Pla va morir el 1981) aquella mateixa visió de l'Empordanet que justifica, explica i corrobora tota la literatura elegíaca de Pla. De tant en tant els serveis municipals s'ocupaven d'escapçar algun pi que amenaçava en cegar la vista. Fins que van deixar d'ocupar-se'n. Ara tots els arbres han crescut i des del mirador Josep Pla ja no s'hi veu res. És una vergonya inadmissible, digna del més irat vituperi».

Fa uns dies que s'ha iniciat de nou la tala dels arbres, i ara ja es tornen a veure les illes Medes. Quan parla de l'arròs a la cassola de Can Mach de Tapis, parla de la «immortalitat, en la mesura del possible». Aquest elogi jo el faig de la crema catalana que feia la meva mare, ara continuada per la meva germana. Una germana que viu en un dels onze nuclis (no vuit, com diu Febrés) del municipi de Vilademuls, onze parròquies que agrupen unes 800 persones.

Vull acabar amb l'elogi que fa de la pèrgola: «Una de les estructures bàsiques més amables i lúcides que l'home ha inventat mai, una de les expressions més depurades i nues de l'hospitalitat, el lloc més idoni per arreglar definitivament el món». «La pèrgola, com l'amor, és un acte de fe en la capacitat de modular una convivència en pau amb una mica de tendresa, fraternitat i encert». Una mirada al nostre món i una invitació a gaudir-ne, amb to apologètic, però mesurat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook