A la vora del mar hi ha pares (sí, la majoria pares) que fan castells de sorra. A les criatures ja els agrada el castell. El que els entusiasme més, però, és remullar-se el cul o els peus o les mans amb l'aigua de mar que s'escola per un camí. El pare sap que les ones faran la màgia de fer circular l'aigua salada sor-ra endins pel rec. L'aigua va i ve al ritme del so del mar. La criatura riu i aplaudeix i és feliç. Per molt d'esforç esmerçat en el castell i molta paciència perquè els merlets de la torre de l'homenatge quedin perfectament construïdes un cop retirada la galleda de plàstic, l'èxit està en la senzillesa de fer un rec per dur l'aigua de les onades del mar al fossar del castell efímer. Com fa 10, 20, 30 o 40 anys. Igual. Pares i mares fan felices les criatures. Malgrat la pandèmia, la crisi econòmica i social, malalties, drames, preocupacions, morts, canvis de plans forçats, il·lusions guardades per obligació en un calaix? Malgrat les mascaretes i la distància física, que no pas social, hem tornat a la platja. La vora del mar de l'Empordà és plena d'infants que riuen.

És el primer estiu que entenc que el sector turístic rondini i es posi les mans al cap. És evident. Sempre m'ha semblat, però, un sector que s'ha queixat per vici, tot i tenir habitacions, taules i terrasses prou plenes habitualment. Abans de la Covid-19, vull dir.

Abans d'això de viure emmascarades en aquest estiu palpablement insòlit. Estiu de trobar la importància dels petits detalls. De respirar nedant mar endins a la costa rocosa de Llançà o Cadaqués. D'escoltar els Manel al Sons del Món a Roses. De sopar en bona companyia a l'Escala, Peralada o Besalú. D'anar a comprar sabates i espardenyes a Figueres. D'esmorzar o fer el vermut amb la gent que sempre hi és al bar de Llers. De comprar entrades per a les Nits de l'Acústica... Prou del «tot anirà bé», perquè és evident que no tot va bé. Prou dels i les policies de balcó que fan ara de policies de mascaretes. Prou. Cadascú ha de ser conscient que la Covid-19 fa emmalaltir i mata. Així de cruel i cru. Haurem d'aprendre a viure amb incerteses. A trepitjar carrers buits en els quals no ens hi reconeixem. A acompanyar tan bé com sapiguem les persones que s'encomanin i les famílies que perdin algú. La incertesa és difícil de gestionar emocionalment.

Em nego, però, a entrar en un bucle de negativitat. No oblido que hi ha qui no pot fer castells de sorra, ni nedar, ni sortir a sopar... No ho oblido perquè no ho vull oblidar i perquè no vull deixar de viure.