De Llers, sense ordre aparent, a borbolls, em tornen records d'infantesa: migdies d'estiu sota la vella figuera del pati, de fruita moradenca, ensucrada; anades a la Muga, rere barbs, bagres i anguiles; baixades al Puig-oriol, d'on tornàvem amb un cistell curull de picapolls; la descoberta, en un racó baixant a les quadres, de munts de cartes polsoses, de documents i diaris antics.... De veritat, em sento lligat des de sempre a aquest poble crucificat per la guerra damunt turons eixuts, encesos al capvespre per la luxúria del sol ponent.
I llavors, les velles històries pairals. Dotzenes i dotzenes de fets, d'anècdotes, de dites, de situacions repetides una i cent vegades en llargues sobretaules a cals avis. Com ara la figura de la meva rebesàvia, Dolors de Carreras, dona bellíssima segons deien i ben atrevida, per cert. Amunt i avall de Figueres, havia encapçalat les manifestacions populars per l'alliberament dels presos del castell de Sant Ferran, entre ells el seu marit, Tomàs Giralt.
Eren els temps que seguiren la federal del francmaçó figuerenc Abdó Terradas, autor de l'himne revolucionari La campana: «Ja la campana sona, lo canó ja retrona. / Anem, republicans, anem! A la victòria anem!»... Llavors tots els insurrectes, menys els que aconseguiren fer-se escàpols, foren empresonats. Gent arrauxada, tocada al cor per la tramuntana.
Ella, Dolors de Carreras, era llersenca de soca-rel. En els seus anys joves, en ocasió d'una visita a Figueres del poeta castellà José de Zorrilla, l'autor de Don Juan Tenorio, fou presentada en una reunió a l'escriptor, amb aquestes paraules: «Don José, le presento a una bruja de Llers». Zorrilla, romàntic al cap i a la fi, contestà versallesc: «Bruja, quizás no; pero hechicera, sí».
La meva àvia deia sempre que la Dolors havia estat la dona més formosa de l'Empordà, amb un caràcter indomable. El seu fill, Pere Giralt de Carreras, fou, en canvi, un home de pau. Maridà amb Joaquima Martí i visqueren a la casa vella de Canàgat, al carrer de les Llisses. Tingueren tres fills: Tomàs, Esteve i Enrica. El gran morí jove, tot somiant temps millors: «Ara sí, quan jo sigui mort, comprareu un fuet a l'Esteve!». Aquest es casà i visqué anys al barri de Llagostera, fent de pastor. L'Enrica fou la meva àvia.
Llers ha estat sempre un poble ben singular. El dels deu castells: Hortal, Molins, Destorrent, Montmarí... Amb l'antiga llegenda de les bruixes, revifada anys després per Carles Fages de Climent amb el poemari Les bruixes de Llers. Temps difícils aquells, terres magres. Tot el dia els camperols sota el pampallugueig de plata de les oliveres, mogudes per la tramuntana, o vora els ceps, vinclant l'esquena. Alguns homes d'aleshores del poble, en ser preguntats sobre la bruixeria, deien: «De bruixa ja en tinc una a casa, la meva dona...».
Crec que Dolors de Carreras fou una fita de la bellesa femenina en aquell poble antic que molts anys després seria volat en esclatar l'església, plena de municions, amb la fugida dels republicans cap a ter-res franceses. Dolors de Carreras, una dona del vuit-cents de fort caràcter i bella com cap altra, llavors. Recordem-la doncs, ara. A l'estiu, tot reviu, segons la dita dels vells de casa.
