Cada vegada que em trobo amb ella a Instagram, no puc deixar de pensar en aquella frase seva que ha fet història. Fa vint anys, Mercedes Mila, altrament coneguda per @lametazo a la popular xarxa social, anunciava Gran Hermano com un gran «experiment sociològic». Certament aquell primer confinament a la televisió espanyola va ser un fenomen social i d'audiència sense precedents. No negaré que la novetat em va enganxar com, segurament, a moltes d'aquelles i d'aquells que llegiu aquesta columna. Tot i que sempre, també hi ha que assegurarà que aquella hora mirava els documentals de La 2.
Gran Hermano va obrir el meló dels reality show a Espanya. Aquest xou d'impacte, com s'ha d'anomenar en català, va ser el primer de molts que han anat omplint les graelles dels canals televisius a cada nova temporada. Aquell GH, inspirat en l'omnipresent Big Brother de George Orwell, importava un format televisiu nascut a Holanda que ràpidament es va expandir i adaptar arreu del món. Aquest esclat de la realitat televisiva dels noranta té, però, les seves arrels força anys abans. Candy Camera, un espai estrenat als Estats Units l'any 1948, és considerat el pioner d'aquesta llarga nissaga que ha arribat als nostres dies. Operación triunfo, Supervivientes, Pekín Express, Curso del 63, Hotel Glam, El Bus, Granjero busca esposa i Alaska y Mario són només alguns dels títols que han anat desfilant per les pantalles dels nostres televisors amb diferent fortuna. En el fons, els programadors de totes les cadenes exploten fins a l'extenuació aquesta estranya virtut humana de tafanejar la vida dels altres. Una evasió que segueix sent rendible, sobretot perquè els seus costos són inferiors als d'una sèrie de ficció.
I mentre no arriben les propostes de la temporada vinent, sempre ens podem conformar amb el reiality xou de l'estiu. Una irrupció en l'actualitat que possiblement ens doni hores d'entreteniment i d'emprenyament, a parts iguals. Un fet, ara sí, històric. Això sí, sempre amb el permís d'un virus també coronat.
