Deixeu-me dir que darrerament estic fet un embolic amb tanta formació política nova. Un era dels que tradicionalment no es complicava la vida: sabia que hi havia Convergència (i Unió), els socialistes, els del PP, els comunistes i poca cosa més. I malgrat ser conscient que tant a la dreta, a l’esquerra com al centre existien diferents sensibilitats o faccions, la veritat és que no m’entretenia a saber qui era qui perquè, al cap i a la fi, a Espanya sempre alternava el PSOE amb el PP mentre que a Catalunya manava tothora el mateix partit, mentre no aparegués el guapo que algun dia desbanqués en Pujol.

Aquest era bàsicament el panorama que vam heretar després de la dictadura. Certament una mica més enrevessat que no només tenir un Generalísimo, una monarquia o les dues coses alhora, però almenys basat en un sistema democràtic i fàcilment manejable a l’hora d’anar a votar.

Em passa que, d’un temps ençà, em confonc amb les denominacions dels partits. No amb tots. A casa nostra sé reconèixer perfectament dins del panorama els que són de dretes i espanyolistes, els republicans, així com el PSOE i la seva sucursal a Catalunya. Però si hi ha una formació política a la qual li tinc ben jurada, és al tradicional partit de centredreta, burgès, social-demòcrata català, digues-li Convergència. No arribo a comprendre la seva deriva ni molt menys la recent dispersió nominal agreujada ara per la imminent candidatura d’en Puigdemont: que si Junts per Catalunya, PDeCat, Crida Nacional per la República o Partit Nacionalista Català... Tremolo també quan miro cap a unes esquerres on ja fa temps que tampoc m’hi entenc, amb els comuns, les Unidas Podemos, les CUP, els verds ecologistes, compromisos i marees, barrejats amb els tradicionals comunistes. Tot un poti-poti. Abans se’ls podia reconèixer perquè eren els únics que no anaven amb vestit i corbata, però és que des que va irrompre la maleïda tendència casual, ni això.

Quina diferència amb aquells temps en què, encara que els candidats a escollir a la teva circumscripció fossin la farmacèutica, el banquer o l’entrenador de futbol, tu anaves a votar per en Pujol, en Felipe o en Colom. Zero dubtes, ho tenies tan clar com preferir una Coca Cola a una Pepsi, el Burger King al Mc Donalds o viceversa.

Fa anys que ens queixem que han desaparegut els estadistes. No serà també que amb tanta modernitat i globalització ja no tenim líders ni marques?