En tinc més d'una, de mascareta: juntament amb les claus, a la bossa, al cotxe... però tot sovint em trobo just a la porta de casa -però ja al carrer- sense la mascareta... Uix! La mascareta! Toca recular, agafar-la i posar-la correctament. La veritat és que és un pal. Es respira malament i ara, amb aquesta calor, et fa suar moltíssim. No sé si això produirà èczemes a la zona buconasal o acabarem acostumant-nos-hi de tal manera que no sabrem anar sense.
Hi ha una altra cosa que a les persones que som dures d'orella -i què no dir de les que són veritablement sordes- acostumem a fer i és escoltar tot «llegint» els moviments dels llavis, fet que amb la mascareta es fa impossible i, doncs, a vegades es fa difícil entendre què ens diuen...
Però, per bé o per mal, la mascareta s'imposa. N'hi ha de quirúrgiques, d'aquelles típiques que porten metges i infermeres en segons quines zones dels hospitals. Però també n'hi ha de tuti colori fent conjunt amb la roba que es porta, anunciant alguna cosa amb la qual el portador hi està implicat... i ves a saber què més pot sortir al voltant d'aquest nou complement.
Aquest fet, el fet d'haver de portar mascareta, planteja tota una sèrie de qüestions. Una seria el fet de la llibertat individual d'arriscar-se d'agafar la Covid-19 de la mateixa manera que un fumador s'arrisca a agafar qualsevol cosa derivada del fet de fumar. En els dos casos, però, hi ha un retruc comunitari.
En el cas dels fumadors es va fer la llei de no poder fumar en llocs on el fum podia envair el camp respiratori dels no fumadors i, doncs, fer-los partícips involuntaris del risc acceptat pels que fumaven. Aquests llocs són oficines, bars i restaurants, teatres i cinemes, etc., llocs on abans es fumava tranquil·lament (podem recordar en Santiago Carrillo al Congrés dels Diputats amb el seu cigar a la boca com també molts d'altres..., metges al seu consultori amb el cendrer fumejant, i en podríem fer una llarga llista).
En el cas del coronavirus (acabaré avorrint aquesta paraula de tant i tant sentir-la i no només pel que porta a sobre de simbologia...) el cas és una mica semblant, però amplificat, ja que, en ser una malaltia nova de la qual no saben -no sabem- encara massa bé com es comporta, el fet de pensar que una persona pot ser-ne transmissora involuntària, obliga a unes prudències que van més enllà de la llibertat individual. Veurem com acaba tot..., i quan acaba!
