04 de agost de 2020
04.08.2020
L'Empordà
Mar d'Amunt

Un carrer del meu poble

«Una via pública amb el nom d'un destacat polític republicà resisteixi incòlume els quasi 40 anys de franquisme és [...] un fet rellevant i estrany»

03.08.2020 | 19:34
El carrer Nicolás Salmerón de Llançà.

És ben interessant seguir pas a pas la història dels carrers i les places per on passem tot sovint, al llarg de la vida. Crec que els millors noms, els que més poden durar, són els que no evoquen personatges concrets, que avui són molt lloats i demà s'obliden. De vegades, els noms dels carrers dedicats a la memòria d'algú ens sobten, altres cops ens indignen, o de vegades ignorem la identitat de l'homenatjat. I llavors mig recordem els canvis que s'esdevenen al llarg del temps, la majoria de les vegades per motius polítics.

A Llançà mateix, el carrer de la Pilota, que s'anomenà així pels jocs que s'hi feien, fou anomenat després Pi i Margall. Més tard tornà al nom originari, en temps de la dictadura, és clar. El carrer dit del Llop, denominació un pèl inquietant, sembla que procedeix de l'almirall Lobo, que no he tingut el gust de conèixer. L'antic carrer de Mar, que surt de la Vila en direcció al Port, fou dedicat posteriorment al prohom local Rafael Estela. I tants d'altres... Però que una via pública amb el nom d'un destacat polític republicà resisteixi incòlume els quasi quaranta anys de franquisme és ja, en si mateix, un fet rellevant i estrany. Un fet que ens fa pensar en la ignorància o l'escassa formació d'alguns governants i censors d'aquella època.

Ben curiós és el nom de Salmerón en un dels nostres carrers més cèntrics, que surt precisament de la plaça Major. Un carrer que antigament s'anomenà de la Riamera, o bé Raïmera?, nom que ens evoca les semals curulles i les premses regalimant el most de la verema. Un carrer que, amb aquest nom de Salmerón, acollí curiosament, durant anys i panys, la casa-caserna de la Guàrdia Civil, amb aquell títol tan vistent de Todo por la Patria a la façana escrostonada. Fins que els seus estadants se'n van anar del poble i no han tornat més.

Nicolás Salmerón fou ministre de Gracia y Justicia, president del Congreso de Diputados i, per menys de dos mesos, de juliol a setembre de 1873, president de la República Española. Va néixer a Alhama la Seca, nom de ressonàncies àrabs a la desèrtica Almeria, i morí a Pau, a la dolça Gascunya occitana. I és curiós que el seu nom hagi perviscut a Llançà fins ara mateix.

De fet Salmerón, que fundà el Partido Republicano Progresista i el Partido Republicano Centralista, s'acostà en els seus darrers temps als sectors catalanistes i participà en la fundació, el 1906, de Solidaritat Catalana. Temps enrere, tot remenant papers vells, vaig trobar un antic reportatge de la revista Destino sobre els cementiris civils, amb una fotografia del mausoleu d'aquest polític, al cementiri de l'Este, de Madrid. Així deia el gravat de la làpida: « Por la elevación de su pensaminento, / por la rectitud inflexible / de su espíritu, / por la noble dignidad de su vida, / Nicolás Salmerón / dio honor y gloria a su país / y a la humanidad. / Dejó el poder por no firmar / una sentencia de muerte».

Doncs mireu, no em sembla gens malament, malgrat tot, aquest nom a casa nostra. I que duri. Ara que la vida es respecta tan poc, ara que es mata impunement de vegades, ara potser caldrà convenir que el gest de Nicolás Salmerón bé val encara el nom d'un carrer. Déu li do glòria!...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook