Fa molts anys, tants que no em prenc la molèstia de comptar-los, el nostre professor de literatura espanyola de l'institut Alexandre Deulofeu, el senyor Manolo Gallego, ens posà sobre el pupitre una recomanació per llegir: Nada. La novel·la de Carmen Laforet, que en el 75 aniversari de la seva publicació, continua sent una de les obres més emblemàtiques del seu temps, propera a la realitat d'una època trista de gana, foscor, postguerra i decepció que encara no sé ben bé si l'hem superada, la vàrem prendre amb la ironia d'un títol que ens feia preveure poca feina de lectura. Ens equivocàvem.
No recordo si estava al temari o no, suposo que sí, però la recomanació literària els alumnes la vàrem entomar -de tothom és sabut que les actituds de l'estudiant davant dels reptes acadèmics són diverses, però previsibles- amb certa suspicàcia acostumats a l'obligatorietat de la lectura. Uns van optar per ignorar la recomanació i d'altres la vàrem llegir. Més endavant, van venir més recomanacions com ara La verdad sobre el caso Savolta, d'Eduardo Mendoza, novel·la de la qual fins i tot guardo la vella edició de butxaca de Seix Barral, ben esgrogueïda.
D'allà vàrem passar per novel·les com El Jarama, de Rafael Sánchez Ferlosio; Tiempo de Silencio, de Luis Martín Santos, o La Colmena, de Camilo José Cela, entre moltes altres. Però de totes aquelles lectures obligatòries, i d'això em vaig adonar anys més tard, no recordo que se'ns recomanés cap obra de Juan Marsé, recentment traspassat i probablement un dels grans escriptors de la segona meitat del segle XX. A Marsé, el vaig descobrir després per casualitat, com sol passar, en un mercat de puces a Barcelona amb velles edicions de butxaca de Bruguera o Seix Barral. D'aquell temps de recomanacions literàries han passat molts anys, i la majoria d'aquelles lectures no les he refrescat -confesso que no soc amic de la relectura- però sí que és cert que ens van impactar. I això ho recordo unes setmanes després que ens deixés aquell professor de literatura, en Manolo Gallego, del qual guardo un gran record. Potser relacionem l'època viscuda amb els relats llegits i que, tot i ser lectures amb un pòsit d'amargor, decadència i falses esperances, no deixa de portar-me records amables i entranyables. Res a dir.
