Si bé el futur és incert, cadascuna de nosaltres compassa i solfeja la melodia que al llarg dels anys anem component. El què, amb qui i l’on, en clau de Fa. El quan i el com en clau de Si. El perquè en clau de Do. I el com en clau de Mi sostinguda en un temps que el podem apostrofar en clau de Valor i de Gratitud.

En aquest món d’immediatesa malaltissa i del que en diuen de xarxes socials -quan sovint són més aviat asocials-, ens trobem dansant a un ritme de pandèmia inesperada que ens adverteix i alliçona cada dia que passa.

Personalment he viscut dies en què les meves emocions es debatien amb el meu jo més íntim com una reafirmació del marc de responsabilitat que com a dona, filla i mare soc i batego.

I just en aquest punt de consciència individual vaig tornar a entendre que la por és superable fent equip amb mi mateixa i amb els altres.

Per això avui, en aquesta solfa escric, que sento un sentiment de gratitud, perquè hem conviscut i compartit la duresa de la incertesa, de la por, de la negació, l’enuig i la tristor, fins a un punt crític i emocional que està esdevenint de manera lliure i independent un procés d’acceptació i d’aprenentatge que desitjo que sigui l’eix cap a nous projectes, tant individuals com col·lectius, dins del marc del respecte, de la protecció, del creixement i de la dignitat.

«La intel·ligència d’una persona no es mesura pel nombre de carreres universitàries i de doctorats que al llarg de la vida obtingui, sinó per la seva capacitat d’adaptació». Aquesta frase la vaig escoltar i interioritzar de ben jove, i m’acompanya sempre al llarg del meu trajecte de vida.

Dels viatges transoceànics que he pogut fer al llarg de la meva vida en vaig extreure la capacitat de resiliència i d’actuació en pro del grup de la societat nipona, a voltes difícil d’entendre, tot i que sempre amb un objectiu a llarg termini que s’entrellaça amb rituals i cerimònies.

En cinc mesos d’aquest 2020 hem posat a prova una experiència d’adaptabilitat nova, i que ens frapa ara en forma de rebrots vírics a escala mundial que ens adverteixen sobre la nostra vulnerabilitat individual i col·lectiva.

Per sentit de pertinença i de gratitud envers la societat -envers totes i tots vosaltres- vestiré l’hemisferi sud del meu rostre amb una mascareta: és actitud, és respecte, és sentit de pertinença.

Els ulls amb una ratlla gruixuda de llapis perfilat negre dibuixen ja una nova adaptació i encara més curiositats, dins d’aquesta mateixa realitat i amb un compromís serè.