21 de juliol de 2020
21.07.2020
L'Empordà
MAR D'AMUNT

La comtessa d'empúries i el pastor de verdera

«Fa temps que soc d'un altre home i fruit de la nostra unió és un nen que cuiden en un lloc allunyat, perquè pressentíem ja la vostra ira»

20.07.2020 | 19:48
Les restes de Sant Salvador de Verdera.

Una vella llegenda aquesta, que vaig llegir temps enrera: El ramat va arriar avall mentre el pastor, en Pere, albirava de lluny el castell del comte d'Empúries, damunt la muntanya de Verdera, allà on temps endavant se'n diria Sant Salvador. Quan estava treballant un tronc de boix amb la navalla, va sentir unes rialles. En acostar-s'hi, escoltà després uns ais de dolor vora el riu. Una de dues noies, de gran bellesa, estava ajaguda a terra i es queixava. L'altra, li fregava un turmell.

–Què passa?– va preguntar en Pere.

– La meva senyora que, en sortir de l'aigua on ens refrescàvem els peus, ha fet un mal pas...

Ja el pastor estava agenollat davant la jove i, amb les arts apreses al seu ofici, aviat alleugerí el dolor d'aquella noia, el rostre de la qual s'il·luminà amb un somriure i refloriren les roses de les seves galtes. La resta, vingué rodada. Ella era Geraldina, la filla del comte. L'altra, la seva donzella. En Pere l'ajudà a aixecar-se i a fer els primers passos, recolzada al seu braç. Parlaren una bona estona...

Tornaren a veure's un i vint cops més, fins acabar rendits d'amor. Amor que amagaren perquè ell, en Pere, no podia aspirar a tan alt honor. El comte, després d'una llarga absència causada per una guerra, va dir a Geraldina:

–Filla meva, estàs ja en edat de casar-te.

La noia empal·lidí.

–Sóc molt jove encara...

– No tant, filla. Un noble d'alta estirp, enamorat de tu, m'ha demanat la teva mà i jo li he concedit. La noia va caure desmaiada sobre les lloses de la cambra. El comte manà posar-la al llit, on va recobrar el coneixement al cap de poc.

–Què teniu, senyora? –preguntà la donzella.

– Infeliç de mi! El meu pare em vol casar amb un noble i jo he unit ja la meva vida a la d'en Pere, com tu saps bé.

El comte esperava impacient. Entrà la donzella:

–Senyor, la vostra filla us prega que la deixeu reposar i reflexionar... –Per Déu, que m'ha de dar complida resposta!...

Furiós, entrà en la cambra de la filla.

Ella saltà del llit en veure'l. I digué:

–Pare meu, no puc casar-me. Fa temps que soc d'un altre home i fruit de la nostra unió és un nen que cuiden en un lloc allunyat, perquè pressentíem ja la vostra ira. Si no puc ser del meu marit, prefereixo treure'm la vida.

– Qui és aquest que ataca la meva honra?

–Un plebeu, el nom del qual no podeu saber si no em doneu paraula que ens perdonareu.

–Mai, prepara't a morir!...

I féu el gest d'atacar Geraldina, quan ella, abans que l'arma li toqués el vestit, es precipità pel mirador cap a l'abisme.

Molts anys després, Epicini, un dels tres monjos que portaren de Roma les relíquies de la Santa Creu i Sant Pere, escoltava la història d'aquells malaurats amors. El qui la contava afegia que, en les nits de lluna plena, encara es podien sentir els gemecs de la bella senyora.

– I el pastor? –preguntà el monjo. –Va morir de pena poc després. Del fill no se'n sabé res més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook