La crisi social, sanitària, econòmica i psicològica derivada de la Covid-19 ha agreujat una altra problemàtica que ja fa temps que es veia venir: la del turisme intensiu i una economia basada en el comerç de temporada.
Que els últims anys a Catalunya hi hagin vingut quasi vint milions de turistes estrangers i altres tants de nacionals, ha fet pensar que tot anava bé: que no calia pas ni indústria ni altres activitats diferenciades del turisme. En els darrers anys, s'han perdut la meitat dels llocs de treball en l'agricultura i la ramaderia. Encara que a Pals el cultiu i la comercialització de l'arròs té un paper important en l'economia, tot i que no ocupa massa gent, a causa de la mecanització.
A Figueres i a l'Empordà, el comerç és quasi monocultiu. En els darrers anys, he vist com les franquícies anaven prenent llocs al comerç tradicional. Ara que visc al Baix Empordà, en zona turística, veig, també, que hi ha molta gent que viu la temporada turística com una font d'ingressos que els permetia viure (o malviure) la resta de mesos.
El confinament, iniciat poques setmanes abans de la Setmana Santa, que era quan es donava el tret de sortida laboral per a molts treballadors de temporada, ha provocat un sisme greu. El tancament de fronteres, fins fa pocs dies, ha fet que mitja temporada turística hagi quedat a mercè del turisme interior. I, la dimensió cultural (concerts, festivals) també s'ha vist retallada, lamentablement.
Aquest estiu serà breu: no hi ha quasi vols xàrter ni low cost; es veuen pocs autocars per les carreteres, si no són els de les línies regulars. El turisme interior, segons estadístiques, tot i tenir contingents semblants als estrangers, només representa el 20% de la despesa turística.
Amb el turisme interior potser omplirem les platges i els supermercats, però possiblement no omplirem els hotels, apartaments i càmpings. I ja m'agradaria equivocar-me; però en converses amb empresaris i treballadors de serveis endevino una sensació de pànic, que no n'hi haurà ni per cobrir despeses. I, possiblement, aquest hivern ens haurem d'estrènyer tots el cinturó.
També les parròquies, fonamentalment les que acullen turistes, com les que administro, de Pals i Begur.
A Figueres ha saltat una nova alarma: el Museu Dalí obre només dos mesos. Les conseqüències per a la ciutat poden agreujar encara més la situació d'atur, ja més gran que la mitjana de Catalunya abans de la crisi sanitària.
Ara que ja fa un any que un quadripartit porta les regnes de l'Ajuntament, s'han fet passos endavant per crear una regidoria de Comerç o per crear lligams més sòlids amb l'Ajuntament de Vilafant; però l'aturada de les activitats comercials i turístiques pot empitjorar la situació social, ja de per si molt greu.
Figueres és una ciutat de serveis, i el comerç (botigues, restaurants, bars, hotels) és un dels motors principals de l'economia de la ciutat, i també de la comarca de l'Alt Empordà. Ja abans de la Covid-19 hi havia una crisi que es traduïa en locals comercials buits. L'Associació Comerç Figueres, que fa poc ha canviat d'executiva, aglutina menys del 20% dels comerços de la ciutat. Sense parlar d'Amazon i altres empreses virtuals que han fet el seu agost amb el confinament.
Des de Serveis Socials, i també des de Càritas, s'ha notat un repunt greu de casos: hi ha llocs que en plena pandèmia i confinament, es triplicaven els casos que necessitaven aliments per arribar a final de mes. Els treballadors fixos discontinus, que sols treballaran un parell de mesos, i encara pitjor els qui ni seran contractats, poden agreujar moltes situacions familiars que ja malvivien fent temporada.
Els consells comarcals del Baix i de l'Alt Empordà s'han posat a dinamitzar el turisme, les visites a pobles amb encant, l'atractiu de les nostres platges. I, fan bé. Tenim un gran tresor de monuments i paisatge, de mar i de muntanya, de plana i aiguamolls. Però potser cal aprofitar la crisi actual per diversificar els recursos i no posar tots els ous a la mateixa panera.
Per això no n'hi ha prou de l'empenta dels ajuntaments o dels consells comarcals. Cal, i molt, la Unió Europea, i totes les institucions intermèdies, amb aportacions i subvencions milionàries. Però no podem fer de les nostres comarques un parc temàtic de sol i platja, i entre tots hem de valorar la riquesa del nostre paisatge, de la gastronomia quilòmetre zero, dels museus i esglésies, de la cultura i l'art; en definitiva, cal tornar a un turisme de valors i qualitat.
