Diuen que alguns dels directors amb els quals va treballar Ennio Morricone esperaven escoltar les primeres versions de les bandes sonores per acabar de perfilar el guió d'una pel·lícula. Potser és una llegenda de les que envolten el cinema, però és del tot creïble quan hom s'adona de la força d'aquest mal anomenat gènere menor, que és el de les bandes sonores originals.
De tot el que s'ha escrit sobre ell, i ha estat força, hi ha hagut una cosa que m'ha sobtat tenint en compte la seva rellevància en un món tan inestable i fràgil com el del cinema; no entenia ni es prenia seriosament l'èxit del qual havia gaudit durant dècades. En un món on la vanitat, i encara pitjor la falsa modèstia, són monedes de canvi habitual, Morricone vivia la fama com una obligatòria càrrega per poder fer el que més li agradava: compondre música.
Les seves melodies han traspassat les llars i els cors de tothom, més de 500 bandes sonores en més de cinc dècades, juntament amb una versatilitat musical que li ha permès fer gairebé qualsevol classe de música, ha provocat que les seves melodies hagin arribat a un ventall de públic amplíssim, des d'incondicionals de Quentin Tarantino fins als vells clàssics de Sergio Leone.
Enguany, a més, i amb motiu de la reobertura dels cinemes després del confinament, s'ha reposat la mítica Cinema Paradiso, estrenada el 1988, a més de 150 sales de tot l'Estat, entre elles a Figueres. És un homenatge a la pel·lícula, fantàstica, però indirectament també al compositor de la banda sonora que la va portar a una altra dimensió. Recordo quan vaig anar a veure Cinema Paradiso a Figueres, ara no sabria dir a quin cinema, però la imatge que em va quedar gravada és la de la gent sortint de la projecció taral·lejant la cançó en comptes de comentar què els havia semblat la pel·lícula, i encara amb els ulls humits per aquella escena final en la qual el cinema entrava dins del cinema i, al mig, una melodia que es passeja entre el jazz suau i un cert classicisme unint pel·lícula i públic.
Ciao, don Ennio, continuarem escoltant les seves composicions i les pel·lícules que en formen part amb la certesa que ha contribuït, com pocs, que la màgia del cinema continuï viva cada vegada que s'engegui un projector i escoltem la primera nota musical.
