És una obvietat que tothom necessita gaudir dels béns més bàsics per subsistir. Ningú no ens demana opinió per venir a aquest món, però queda clar que un cop hi som necessitem uns mínims. Com diu la cançó ja sabem que «la vida va y viene y no se detiene», i per tant quedem tots sotmesos als seus avatars. Però llevat de casos concrets i sent molt respectuós amb les circumstàncies penoses o de mala salut que a alguns els ha tocat viure, en aquesta part privilegiada del planeta on estem, arribats a l'edat adulta la majoria de coses que ens passen a la vida depenen de nosaltres mateixos i en principi tenim els ressorts suficients per intentar sortir-nos-en.

Precisament en les excepcions rau el sentit i l'èxit d'un sistema d'ajut social, en el fet que la generalitat dels ciutadans puguin contribuir via impostos a la configuració d'una xarxa solidària per si algun dia ells en tenen necessitat. Pensions a part, és clar, que aquestes són - veurem a futur - un dret del qual es gaudeix de manera diferida després d'una vida de contribucions a l'erari públic.

Però hem de tenir clar que el sistema social no té la seva base en el fet de rebre sense donar, en la cultura del regal. Diuen que les coses que no es paguen no tenen valor, i més enllà que això pugui semblar una rucada, és ben cert que el subsidi, sense demanar ni rebre res a canvi a qui en rep l'empara, no sembla una pràctica edificant.

Digueu-me clàssic o quelcom pitjor, però més enllà dels casos excepcionals que ja s'han comentat, trobo que les persones que reben ajuts no haurien de poder quedar-se a casa sense fer res. El socors solidari hauria d'anar lligat a ser possible a la meritocràcia -complir les condicions amb rigorositat- i a la reciprocitat del beneficiari per compensar l'esforç que la societat fa en elles.

Des del meu punt de vista no s'hi val això de cobrar sense fer res. Massa fàcil. I no serà perquè no hi ha feines o sectors en les quals es requereix col·laboració per part de la ciutadania: des de funcions d'assistència social a tercera edat o desvalguts, de protecció civil, jardineria... moltes són les possibilitats i ben poques les idees que el govern aplica. Pel que sembla es veu que és molt més fàcil donar diners -de tots- que crear les condicions.

Em pregunto quina és la recança que hi ha per no adoptar aquestes mesures quan la majoria de nosaltres podríem estar d'acord en la seva adopció. Si no fos perquè soc de bona fe, potser creuria que els qui manen temen perdre vots.