L'efecte rebrot, conegut també com la paradoxa de Jevons -pel nom de l'economista i filòsof anglès que va elaborar aquest estudi- diu que a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l'eficiència amb la qual es fa servir un recurs, acostuma a esdevenir-se un augment del seu consum. Per exemple, si som eficients en el consum d'energia i, doncs, estalviem, pot passar que gastem l'estalvi amb més consum d'energia.
No vol dir això que tindrem els llums encesos més hores -o potser sí- o que tindrem més llums ja que ens agrada la casa il·luminada -que potser també-, sinó que podem fer més viatges, amb la conseqüent despesa d'energia o podem comprar més objectes que per confeccionar-los haurà fet falta l'ús d'energia. Es això sostenible? No es diu que estem extraient de la Terra més recursos dels que té disponibles? I que no necessitem ni la meitat de les coses que comprem?
Per això es important aplicar una de tantes «r» que estan de moda, i es la de reduir. La Covid-19 ens ha posat davant la possibilitat de comprovar que necessitem molt menys per viure i ser feliços. I per poc que haguem reflexionat durant el confinament, ens hem adonat que el preu de les coses i el seu valor no són equiparables en la gran majoria dels casos, senzillament perquè hi ha coses que no tenen preu i se'ns han revelat d'un valor incalculable.
Però l'efecte rebrot pot afectar-nos de nou en el cas del coronavirus, al marge del senyor Jevons. O no. Potser es pot aplicar la mateixa paradoxa: com que ens hem portat molt bé estant confinats durant tres mesos, com que hem estalviat energies personals tot estant quietets a casa, ara ens aboquem a la disbauxa i ens oblidem de la moderació..., oblidant-nos que el virus està aquí, a l'espera per poder rebrotar. De fet ja ho està fent en alguns llocs. Diuen que la persona humana es l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, i si el virus no l'havíem vist, com la pedra que ens fa ensopegar, ara ja no podem dir que no sabem de què va la cosa.
I seguint amb la comparança, també es diu que, de tots els animals de la creació, l'humà és l'únic que beu sense tenir set, menja sense tenir gana i parla sense tenir res a dir. Un retrat ben galdós que ens defineix com a farsants que ens agrada lluir la nostra desmesura. Ens demanen responsabilitat i mesura, i semblaria que són, aquestes, dues actituds que haurien de fluir espontàniament...
