Crec que no entendria la meva vida sense la música. Per més enrere que viatjo en els meus records, sempre hi ha estat present. Segurament forma part de l’herència que em va deixar la meva mare, melòmana enganxada a la ràdio de l’època, a les cintes de casset que sonaven una vegada i una altra i, fins i tot, a la seva petita col·lecció de discos compactes. No compartíem els mateixos gustos musicals, només algun disc esporàdicament, però mai em va negar la possibilitat d’escoltar música a qualsevol hora del dia. Un costum que, molts anys després, continuo posant en pràctica sempre que tinc l’oportunitat.
Ara mateix, en el moment d’escriure aquestes línies, sona Piano Man (1973), de Billy Joel. Una cançó trista, inspirada en el seu primer fracàs discogràfic, encara que sempre m’ha transmès allò que els de la meva generació en diem bones vibracions. Un títol que la revista Rolling Stones ha inclòs en els cinc-cents millors èxits de tots els temps, malgrat que va passar força desapercebuda en el seu llançament. Un èxit que potser molts de vosaltres també recordareu per la versió que va escriure Víctor Manuel per a Ana Belén (El hombre del piano) i que, en viu, posa la pell de gallina.
Reconec que tinc una debilitat pel piano, però no sabria dir-vos quan vaig enamorar-me de l’ànima d’aquest instrument. El primer que es va creuar en el meu camí va ser al parvulari de Sant Vicenç de Paül, a Figueres. Pocs anys més tard, coincidiria amb aquell que Lluís Llach tocaria en el seu pas pels Fossos i, formalment, descobriria els seus secrets amb Quimeta Lorca a l’escola de música del Casino Menestral Figuerenc. Pel bé de la humanitat, la meva carrera instrumental no va anar més enllà, tot i que em va inocular per sempre la passió per la música.
Aquest no serà un bon any per als músics ni per a les persones del sector. Per això, combatem la nostàlgia de pianista de Billy Joel i, a la mínima que puguem, gaudim de la música en viu. Junts farem que aquest estiu soni millor.
