Fem memòria i recordem les crítiques que es generaven els estius passats per la manca d'espai a les platges i als restaurants o les cues a les carreteres per culpa dels turistes. Les darreres setmanes, pel contrari, hem demanat vivament que s'obrissin les fronteres, com no ho fèiem des dels temps de la dictadura.

El motiu és que aquesta comarca fa dècades que ha deixat de banda antigues activitats i s'ha centrat en acollir uns visitants que han omplert urbanitzacions guanyades a la natura i que, malgrat l'indiscutible dany ecològic, han servit de suport econòmic de moltes famílies durant generacions.

I no és només el turista d'estiu. Si prenem Figueres com a exemple, el darrer mig segle ha vist tancar empreses, indústries i fàbriques, ha urbanitzat hortes i ha creat un teixit comercial sobre dimensionat, al voltant d'un entorn cultural/surrealista mal aprofitat, que se sustenta pel visitant de cap de setmana, majoritàriament de parla francesa. Però la vida dona voltes i, ara que ens vist confinats, molts s'han adonat que teníem tots els ous al mateix cistell i que sense aquests visitants esporàdics la nostra economia queda tocada de mort. De tot plegat hem d'extreure que, mentre no hi hagi un gir en l'estratègia de negoci, en aquest petit país, d'una manera o d'un altra, tots treballem pel turista, ja sigui a primera línia, amb negocis pel seu lleure, com a rereguarda, oferint simpatia, hospitalitat i posant bona cara, malgrat els canvis que produeixen en la nostre tarannà diari.

Fa una setmana que tornem a tenir les barreres aixecades i malgrat que, indubtablement, aquest any hi hauran menys desplaçaments, a hores d'ara és com si ja haguéssim recuperat part de l'alegria perduda fa uns mesos.

A casa nostre l'estiu és vida, color i calor, temps de cervesa i sucs, de gelat de pal i síndria, de xafogor i migdiada, d'amanides i gaspatxos, sardines i sardanes. I també de turistes, que admiraran el nostre paisatge, es banyaran a les nostres platges, prendran el nostre sol i tastaran les nostres menges.

Coses que seguiran essent nostres quan ells marxin i ens hagin deixat allò que econòmicament ens dona la vida. Tinguem paciència i també seny i cura per mantenir-nos amb salut i que l'any que ve tornin.