26 de juny de 2020
26.06.2020
L'Empordà
MAR D'AMUNT

Viles i dites de l'Empordà

«Aquesta nostra és una comarca ben curiosa. M'estimo els seus costums, facècies i formes d'expressió, tan singulars»

26.06.2020 | 09:57
Josep Maria Salvatella

Aquesta nostra és una comarca ben curiosa. M'estimo els seus costums, facècies i formes d'expressió, tan singulars. En primer lloc, alguns noms de pobles. Mirem-ne una llista, en ordre alfabètic: Vilabertran, Viladamat, Vilafant, Vilajuïga, Vilamacolum, Vilamalla, Vilamaniscle, Vilanant, Vilanova de la Muga, Vila-sacra, Vilatenim i Vilaür. Dotze noms de poblacions empordaneses amb el mateix començament. I encara podríem afegir-hi veïnats dependents d'altres poblacions. Així Vilarnadal de Masarac, Vila-robau de Ventalló, Vilademires de Cabanelles, Vilagut de Pau, Vilarig de Cistella, Vilartolí de Sant Climent Sescebes o Vilajoan de Garrigàs.

Diu que va ser mossèn Agustí Burgas qui es va inventar aquest conte: Els tres Reis de l'Orient desembarcaren a Roses i enfilaren després cap a Figueres i Olot, per tal de portar joguines a la mainada. Van passar per un poble on feien una processó, tota plena de gent devota: –Vila-sacra- van dir, cerimoniosos. Un tros enllà, on abans era ben erm, s'hi aixecaven ara una munió de cases: – Vilatenim!– van exclamar. Després de Figueres, veieren una colla de paletes i manobres que s'afanyaven a aixecar parets i posar teules: –Mira –va cridar el Rei ros: – Vilafant!...

Joan Guillamet, antic professor meu, al seu llibre Coses i gent de l'Empordà, reproduí aquesta narració sobre l'origen dels noms dels nostres pobles. I remarcà, també: «Quatre d'aquestes viles assenyalaven els punts cardinals al voltant de Figueres, la capital: Vilabertran al nord, Vilamalla al sud, Vilatenim a l'est i Vilafant a l'oest». Per la seva banda, Carles Fages de Climent, que no s'arronsava per poca cosa, així opinà: «No se'n va anar de gaire, més ben dit, se'n va anar d'un pèl, que Vila-sacra arribés a ésser, històricament, la capital del món». La nostra comarca sempre ha tingut gent enginyosa, ja ho veieu.

I anem a les dites. N'hi ha de tots colors o per parar un tren, que ja és dir. Vegem-ne algunes: Les noies de l'Empordà, molt mirar i poc tocar. Qui em vulgui tocar el ventre, m'ha de fer la vida sempre. De dos bessons, quan l'un fa un any, l'altre fa dotze mesos. Vídua que s'enrojola, senyal que no dorm sola. La Vajol, arri poc o molt. Tot va acabar com el rosari de l'aurora. La dona d'en Comelles, cul i mamelles. És viu com una mostela (o tossut com una mula). Ja en neixen de dies a Roses. Fer Pasqua abans de Rams. Va rebre un cop que li va fer veure la padrina. A qui es mor de por, li fan la sepultura de cagallons. Si la fira és dolenta, cap culpa hi mereix el ventre. Pagant, sant Pere canta. Gos que borda, el vent mossega. Li va fer una cara nova. Pescador de nyinya, és tard quan dina.

Seguim: Per sant Martí, la pinya cau del pi. S'ha de fer si us plau per força. Anar fins on sant Pere va perdre la gorra. Toquen les dotze, doncs migdia a Cabanes. Taula sense vi, fa patir. Aquesta fa com les gallines de Marzà, que anaven a pondre a Garriguella. A Cabanelles, totes les dones són femelles. Fes com sant Martinet: bo, poquet i sovintet. No es pot dir mai, aquest capellà no és el meu pare. Quan plou de tramuntana, plou de bona gana. Això sembla la processó de Navata, l'un darrere l'altre. Capmany, Mollet, Espolla i Garriguella: a pipar el nostre vi de la botella. A Molins, tots són carlins. Fa com els de Ridaura, que quan plou la deixen caure. A Vilabertran les boniques, a Vilafant les gentils i a Avinyonet les formoses, burladores de fadrins. A Arenys, totes les dones són prenys, menys la balanguera perquè no hi era i la majordona, que encara és minyona... No cal que maregem més la perdiu. Ja n'hi ha prou. I tal dia farà un any.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook