Tot i que temporalment no ho està, si hi pensem, trobarem que queda molt lluny aquell 14 de març en què es va decretar l’estat d’Alarma a tot l’Estat recloent-nos a casa nostra durant més de dos mesos i que, a poc a poc, hem anat recuperant aquella normalitat perduda per una altra, anomenada com a nova, però que encara no sabem ben bé què ens permet fer i què no.
Hem passat de fases, de la 0 a la 3 amb algun que ha fet escala a la 0,5, i sembla que estem en condicions d’entrar en el que sembla una nova manera d’entendre la nostra realitat immediata que tot sembla indicar s’assemblarà força a l’antiga. Ho hem pogut comprovar, a mig camí entre la satisfacció i una certa angúnia, en veure com els carrers, a poc a poc, passaven a omplir-se en aquesta estranya primavera plujosa, xafogosa, ennuvolada però cada cop amb més clarianes.
A la mateixa Figueres, hem anat veient com en poques setmanes, pocs dies, anava reprenent el seu pols, que havia quedat pràcticament aturat. Em comenten que «fa cosa» veure tanta gent al carrer tot i que, pensant-hi, potser encara en feia més quan vèiem els carrers totalment deserts. Aquests dies torna la gent a passejar i gaudir de terrasses, restaurants o botigues; és cert que la majoria de les converses giren sobre el mateix, si les mascaretes són incòmodes, que això de la distància és un embolic, i coses per l’estil, però gairebé sense adonar-nos-en, ens estem posant en marxa. Els usuaris de xarxes socials hauran pogut comprovar com ells mateixos o els seus contactes han reprès imatges de sortides breus, a prop de casa, per retrobar-se amb la música del mar o amb la voluptuositat de la muntanya; un retrobament, recuperar aquelles petites coses que ens feien la vida una mica més confortable, més oberta, per què no dir-ho, més nostra.
Però tot el que explico és només una part de la realitat, ja que malauradament no tothom pot posar-se en marxa, pot reprendre la seva vida allà on la va deixar el mes de març; hi ha hagut un sotrac econòmic de grans magnituds del que no sabem ben bé com en sortirem. La situació recorda aquella frase de Mario Benedetti: «Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas»; posar-se en marxa, qui sap, potser s’assemblarà una mica això.
