Avui al banc-del-si-no-fos, aquell des d’on els avis es confessen cada diumenge, el tema de conversa que tocava ha estat la música “d’abans” fins que un ha posat sobre la taula un segon discurs: la tornada, a la petita pantalla, del que per a molts ha estat el més gran entre els grans: el mític Michael Jordan, aquell universitari de Carolina del Nord que va revolucionar la ciutat de Chicago als anys 80 i 90 fins a rebentar totes les estadístiques hagudes i per haver. Els avis del si-no-fos es referien a El último baile, el nom que posà l’entrenador Phil Jackson a les acaballes de l’era Jordan, un cop conquerits els sis anells de campions.
Una de les poques coses positives del confinament provocat pel virus mortal ha estat entrar a Netflix i retrocedir més de vint anys enrere, quan un europeu blanc, Toni Kukoc, va formar part d’un dream team irrepetible… Pels nostàlgics de la NBA un autèntic plaer veure l’interior més descarnat dels Jordan, Scottie Pippen, Dennis Rodman, Steve Kerr, Horace Grant…
La superioritat d’Air Jordan era tan aplastant que quan al 1997 va decidir deixar el bèisbol per tornar a encistellar amb els Bulls els periodistes no sabien ni quin titular posar a les seves cròniques. Aleshores un d’ells va demanar consell a Michel, qui va escriure en un paper: “He tornat”. El número 23 de la samarreta dels Chicaco Bulls va tenir temps per tornar a “ballar” contra els seus rivals.
Criticat per molts pels seus aires de superioritat, fa pocs dies Jordan, molt tocat per la mort de George Floyd, va donar 100 milions de dòlars repartits en 10 anys a favor de la lluita contra el racisme. Pels amants de la millor generació de la NBA de la història, una bona alternativa per aquesta primavera plujosa és tornar a veure el noi de Carolina del Nord, ara ja gran, amb un pur havà en una mà i un got mig ple de whisky en l’altra mentre explica com va volar per sobre dels mortals…
