Llegeixo en un diari la notícia que sembla que, a moltes persones, una de les coses que més les angoixa és el fet de no poder programar. Programar la feina, les vacances, les trobades, les sortides... I, és clar, no es pot programar res perquè no sabem quan, com ni on es podrà fer una cosa o l'altra, o totes... o cap. Només podem programar el dia a dia, amb les necessitats domèstiques imprescindibles i també -això sí- videoreunions i videoconferències.

Segurament aquesta realitat resulta angoixant, però també és una oportunitat d'or per fer allò que sempre es predica que s'ha de fer per viure d'una manera saludable i sense estrès: viure completament en l'aquí i l'ara.

Però no. Ens entestem a viure per demà, per l'estiu, pel Nadal, per l'any vinent, per quan sigui més gran, per quan em jubili... o, ja jubilats, tot recordant el passat, el que vam fer, el que vam viure...

I l'ara? Diuen que el temps no existeix, i l'ara sembla que és el més escadusser de tots aquests estadis temporals, ja que el passat viu en la nostra memòria i el futur en la nostra esperança, i entre aquestes dues seqüències mentals, l'ara s'esmuny com la sorra entre els dits de la mà. I no obstant això, en realitat, és l'únic que tenim, ja que el passat ja no hi és, i el futur mai -mai!- no és segur que acabi arribant.

Per això, pensar a «tornar a la normalitat» sembla un error. El passat, passat està, i, si ens han obligat a parar de cop i volta, deu ser perquè corríem massa sense saber cap on anàvem. Hi hem reflexionat? Hem repensat com enfocar de nou la nostra manera de viure? Som capaços de crear noves maneres, noves circumstàncies, noves oportunitats? De reprogramar la nostra vida?

L'escriptora i activista índia Arundhati Roy, ha escrit un article titulat: «La pandèmia és un Portal» on diu: «No hi hauria res pitjor que tornar a la normalitat. Històricament les pandèmies ens han obligat a trencar amb el passat i a imaginar un món renovat. L'actual pandèmia no és diferent. És un portal, un pas entre un món i el següent. Podem triar travessar-lo tot arrossegant cadàvers dels nostres prejudicis, odis, avarícia... o idees mortes i cels fumejant rere nostre. O podem travessar-lo caminant lleugerament, amb poc equipatge, a punt per imaginar un altre món. I treballar per aconseguir-lo».