Frederic Soler, de sobrenom Serafí Pitarra, va néixer a Barcelona, al barri de la Ribera, el 1839. Fou autor de Don Jaume el Conqueridor, El vicari d'Olot, El ferrer de tall i L'esquella de la torratxa, entre altres obres. Aquests que segueixen són uns versos seus ben originals, de caire còmic, que juguen amb les eles palatals i amb el lògic embarbussament.

«Llampant lluna tot llaurant ne lluquen / uns llauradors que llauren prop llurs llars, / llavors que, lluny lo sol, les lluents llates / lluint-se a l'allunyar-se va llançant». «Llamenca lloca, no lluny d'ells, llambrega / llapsons entre llis llot prop d'un lladern, / i lliure al llaurar ells, ella amb llestesa, / n'és lladre de llavors per llurs pollets». «En tant, lliscant-ne la rosa lluenta / per llapsons i lladerns i lledoners, / cau llàgrima llampant / que al llum de lluna / per les lletugues i llegums llueix»...

«Així los llauradors llurs llocs ne llauren / lliurant-los de los lladres llurs llebrers / i, al llançar llambregada a la llacuna, / lluny els llums lluquen de les llars de Llers». «De cop llurs llebrers lleials llençant-se / amb llurs cadells lligats amb un bon llaç, / els llauradors han dit que el lloc perilla / puig lluny ne lluen llances dels alarbs». «No deixant al llucar-lo la llaurada / i com més malla allà que llur llis lli, / llançant-se al lleig alarb, guanyant la lluita, / de los focs de llurs llars llucant lo brill». «Amb llurs fulles com llengües fent llengotes, / se burlen dels alarbs los lledoners, / mentre que cenyint llors i llis lluint-ne / van a llurs llars los llauradors de Llers».

Per què els dos pobles, o viles, que sento com a més propers tenen un nom que comença per doble ela? Llançà, Llers... Casualitats, suposo. Llegiu lleugers ara, doncs: Ni lladra el ca que llana llisa llepa de sos cadells lligats per lo lleugers, ni el ruc llibert no llença els brams legítims que, al llucar burres, son amor llueix. Un llaç lluent, lleu, llagoter, llambreja tot llangorós a llevant dels llaguts. Llibertat, llibertat, lloant la llei!... Bella lliurea, llonga llunació. Allà han lliurat el llop i ja llostreja. A Llançà llepen lluç, llobarro i llissa. Llersencs ullaven les vinyes llambrusques. Ulls llangorosos lluïa en Lluís. Sóc llàtzer, sóc llebrós, soc llantiós llevat, llibert llinatge, lliure llombard de llorer llord. De lluny llucaven els llamins de Lleida. Llaüt en mà lluïa vora els lliris...

A la llar, les llonzes a la llauna. Conills lliscaven a la lloriguera. Llenegues i llores collia, lleteroles llest llençava. Un llançanenc es llepava els llambrots, per no dir llavis. L'anell de brillants llambreja de lluny com un llampec. Llapis en mà, lluïa amb llestesa en Llibert. Una llàgrima lleugera li lliscava dels ulls a la Lluïsa. Llostrejava quan el llop guillà de vora el llac. És vell, però va molt llambresc vora els lladerns. Prop del llorer té llàstima del llosc lluert. Allà lluny de la llar, llast d'armellades. Llòbrec lligall de lletres li ballava allà pels ulls. El llebeig s'allunya lleuger de llurs llars de llenya. Llampega dalt la llacuna i llangueix la lluna dalt dels lledoners. El lluert lluïa llampant i lluent. A lloure llepava llest i llaminer el llagostí. Llamp de llum!

És bona cosa això de jugar amb els sons i les lletres com feia Serafí Pitarra, i així ho hem fet. De vegades, amb això del confinament, no sabíem com passar l'estona, tan avorrits i melangiosos com estàvem. I abans de res més aquesta pot ser una solució encertada. Sort, amics!...