Passar de fase és sinònim de ser una mica més lliure. Després d'una seixantena de dies a casa, que és aviat dit, la població altempordanesa va poder sortir al carrer. En les últimes setmanes, ha anat «passant de fase», seguint la nova moda. El govern espanyol va decidir que el desconfinament no aniria per dates com sí que ho van decidir països com Itàlia o França, sinó que aniria per fases. Cada 15 dies, les províncies o regions sanitàries d'Espanya, passarien una mena de «test». Els entesos determinarien si aquell territori «x» era o no mereixedor de seguir avançant en les següents fases del desconfinament. Depenent de la situació en què es trobés el territori on vius, tindries certs «avantatges». Però€ què vol dir això exactament?
D'entrada, la idea de les fases no és una mala idea. Sembla que està pensada per poder controlar més el virus, avançar segons els territoris, aturar allò que no es fa bé€ O això ens han explicat. El problema arriba quan les «ordres» que rebem són incongruents. O quan ho són la majoria d'elles. I aquesta qüestió es fa notar a mesura que avancem de fase en la desescalada. Avançar de fase vol dir, precisament això: tenir més preguntes, més dubtes. Sobre allò que es pot fer, sobre allò que no es pot fer€
Hi ha alguns exemples clars d'aquestes paradoxes que anomeno. La primera: la limitació horària que ha esdevingut, sens dubte, un dels temes estrella del confinament. Si bé és una bona resolució per evitar aglomeracions al carrer, aquesta no ho és tant quan, per exemple, les terrasses poden obrir «només» fins a les onze de la nit, però es pot tornar de casa d'un amic passada aquesta hora. O quan grups d'adolescents, amb horari restringit per fer sortides, poden passar-hi la tarda.
Tampoc no té massa sentit poder desplaçar-se a un altre municipi de la regió sanitària per passejar, però no per fer-hi esport. Ni mantenir la distància de seguretat, mesura indispensable per evitar contagis, en pisos petits mentre es fan reunions familiars. Unes reunions familiars que s'han fet esperar. En relació amb aquest últim sense sentit exposat, el següent: l'acompanyament dels menors. En fase 1, els nens i nenes podien sortir, únicament, amb un dels progenitors o tutors, mentre que els familiars podien trobar-se. Com s'entén tot això?
Dirigir una crisi sanitària, econòmica i social com aquesta no ha de ser gens fàcil. Ha vingut tot de cop i trobar-s'hi just davant no ha de ser massa agradable. I les decisions s'han de prendre. Correctament i tenint cura d'aquelles persones que s'hi veuran afectades. D'acord. Però això no vol dir que no es necessitin decisions més fermes, mesures més exactes o indicacions més clares. Perquè si això no passa, la gent farà allò que més desitgi.
I, segurament, dins d'aquests desitjos no s'hi trobarà complir la normativa de la fase número «x» rigorosament. I això seria un problema greu per la situació que estem vivint.
Entre fases, declaracions i advertiments, pararem bojos. Amb tot, si alguna cosa ha quedat més que clara és que cada nova fase acaba sent un nou desconcert.
