Aquest és un relat compartit amb molta gent que, a causa de la Covid-19, ha patit els mateixos sentiments que tenim nosaltres, quan la pandèmia s’ha emportat algú que estimàvem. Aquest article va més enllà d’una nota necrològica, és el testimoni d’una trista realitat que ens toca viure aquests dies. La meva esposa Roser i jo, com que no ho vam poder fer com Déu mana, i sentint tant la pèrdua d’un bon amic com era en Joan Pagès, fem públic el condol a la Mont, en Jan, la Laura i en Manel i a la resta de familiars. Malauradament, de ben segur, molta altra gent podrà substituir aquests noms pels d’altres persones conegudes que han passat pel mateix tràngol.

Joan, amic, allà on siguis, potser algun dia ens trobarem, però sàpigues que sempre estaràs entre nosaltres i sempre et recordarem aquí a la Terra. No sabia pas com començar aquest article. Les llàgrimes em regalimaven cara avall, mullant les tecles de l’ordinador, pensant només en la pena que ens consterna d’haver perdut a un bon amic i company.

Hem seguit la seva evolució, des del primer dia que va ingressar a l’Hospital de Figueres i de la llarga estança al Josep Trueta de Girona. La seva estimada esposa, la Montse, no passava dia que, una hora o altra, no ens informés del seu estat de salut.

Nosaltres crèiem que un home tan sa i valent com era ell, faria front a aquest maleït bitxo que està fent estralls entre tota la humanitat, però, malauradament, malgrat els grans esforços de tot l’equip mèdic de Girona, aquest malèfic verí va poder més que tots i ens ha deixat sense en Joan.

I dins de la gran pèrdua, hi ha un altre sentiment d’impotència, que és potser el que més ens dol més enllà de la irreparable pèrdua: no haver-l’hi pogut donar un petit consol i un petit acomiadament. Tal sols unes mirades, unes expressions, un adeu per sempre de l’esposa i fills, també els nets, el germà Manel, familiars més propers i dels bons amics i companys.

Ha estat un cas més dels molts que hi ha hagut. Trist ha sigut no poder fer uns funerals com corresponien a la seva persona i poder-lo acomiadar com Déu mana. En un taüt segellat i precintat, les seves despulles varen ser enterrades a Pont de Molins amb el sol acompanyament de tres familiars «seguint les normes». Quan tot torni a estar al seu lloc, Joan, et prometem que ho farem com tu mereixies.