02 de juny de 2020
02.06.2020
L'Empordà
DES DE L'EMPORDANET

Celrà sota la pluja

«Fa més de setanta anys que hi vaig néixer; m'hi van batejar i hi vaig fer la primera comunió; vaig anar-hi a escola i vaig jugar pels carrers i places. És el meu poble»

01.06.2020 | 19:44
Mn. Josep Taberner

Un cel gris, plujós, que difumina el paisatge i impedeix veure l'horitzó de Sant Miquel i dels Àngels, de les Gavarres o del Pla. Però, el Pla i les Gavarres, hi són; en conec prou bé el paisatge. Amb tots els colors dels verds (com el País Basc, d'en Raimon!), i aquests dies amb els grocs dels camps de colza. Fa més de setanta anys que hi vaig néixer; m'hi van batejar i hi vaig fer la primera comunió; vaig anar-hi a escola i vaig jugar pels carrers i places. És el meu poble.

Des de les vies del tren, d'un tren que no s'hi atura, vaig resseguint, endevinant tot just, un paisatge familiar. La pluja, tan necessària, assaona els camps (ara, ja, pocs!), omple les deus d'aigua, fa córrer els torrents que alimenten el Ter, en la frontera nord del terme municipal.

Un poble, el meu, amb un sol en l'escut, un sol lluminós, com el somriure d'un infant. Un poble que ha anat creixent; diu que ja estem prop dels sis mil habitants: el polígon industrial, la proximitat amb Girona, amb l'autopista; i també, la pau i la tranquil·litat d'un poble, amb grups i entitats que ofereixen un gran nivell de cultura, esport i activitats lúdiques.

M'adono que conec el paisatge, les places i els carrers, però ben poc les persones que hi viuen. Fa goig passejar pel nucli antic i saludar persones que em recorden com en Josep de cal Carter, el gran de la Julieta de ca la Marieta; el noi capellà, el germà d'en Jordi i la Mariona; ara, ja ben sovint, m'han d'explicar com l'oncle de les meves nebodes. I, no em sap pas greu; m'honora que hagin evolucionat les referències: no som el mateix ahir que avui.

Ara, em sento encara més celranenc. Amb esforç i dedicació hem aconseguit arreglar, en part, la casa pairal que vaig heretar dels meus pares: can Taverner del Prat. Un any s'han allargat les gestions, estudis, projectes i obres per a fer-la habitable avui, després que va ser l'habitatge d'uns masovers que quasi la van habitar al llarg d'un segle. Des que el meu avi Josep va morir d'accident, el 26 de juliol de 1922, i que la meva àvia Emília va marxar-ne amb els seus fills, i es va instal·lar a Campdorà, a casa dels seus pares, una mateixa família, tres o quatre generacions, han viscut a can Taverner del Prat.

Reconec que he exercit poc de celranenc, tot i sentir-me'n ben orgullós; aquest 2020 farà ja seixanta-dos anys que vaig marxar a estudiar al Seminari de Girona; i que sols venia per les vacances de Nadal i Pasqua, o a l'estiu. Alguns estius (1964-67) amb el vicari de la parròquia, vaig ajudar al Casal d'Estiu juntament amb altres joves monitors.

I, recordo que quan vaig tenir edat per treure'm el carnet de conduir, portava la meva mare, de bon matí, a vendre fruita al Mercat de Girona, que ajudava a cuidar els porcs i repartia el correu, tot ajudant el pare. I, també, a la tarda, anàvem a recollir préssecs i altra fruita per l'endemà tornar a mercat. Després, ni els estius passava a Celrà: als anys 70 els vaig dedicar a treballar en el món del turisme, al port de Llançà.

El febrer de 1973 el bisbe Daumal, auxiliar de Barcelona (a Girona estàvem amb Seu vacant), em va ordenar de diaca; i, un any després, (el 24 de febrer de 1974) el bisbe de Girona (de feia pocs mesos) monsenyor Jaume Camprodon, em va ordenar de capellà. Ho consigno, perquè en aquell moment em vaig sentir encara més celranenc: l'Ajuntament va fer una col·lecta popular (en aquell moment l'alcalde era en Josep Nebot) per regalar-me el calze i la patena de la missa nova. M'han acompanyat sempre, fins i tot els quatre anys que vaig ser missioner al Perú (1979-83).

Amb tot, fins i tot de capellà, he exercit poc de celranenc: la missa nova el 1974, els casaments dels germans, algun baptisme i uns quants enterraments, sobretot de familiars; un dels darrers, la meva mare el gener del 2017.

Els catorze anys a Figueres han vingut acompanyats de la copresidència del Col·loqui Europeu de Parròquies (CEP) des del 2009 fins al juliol del 2017; una missió que m'ha reclamat molts viatges, i també moltes amistats i responsabilitats per Europa. Sota la meva responsabilitat (i la de la Gudrun, de Brugge, Bèlgica), hem celebrat quatre Col·loquis: a Malta, a Hongria, a Lisieux (França) i a Barcelona.

Des del setembre del 2017, en complir els setanta anys, que estic mig retirat, i visc al Pedró de Pals, i em cuido de les parròquies de Pals, Begur, Esclanyà i Regencós, a l'arxiprestat de la Costa Brava Centre. Un canvi gran, que em permet un ritme de vida molt més tranquil.

Al migdia, quan torno amb tren de Barcelona, el paisatge assolellat em mostra un poble de colors: verd i groc dels camps, gris de les fàbriques, i, sobretot, amb tots els colors del verd de les Gavarres, amb un punt blanc, el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, un indret que, ni que fos una vegada a l'any, era lloc de visita i de pregària amb la mare, gran devota del lloc i de la verge.

Un cel blau, amb quatre núvols escadussers, deixen veure en plenitud el sol, gran com el de l'escut del poble, del meu Celrà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook