Vaig començar a escriure la massa mare d'aquest escrit a principis de març, quan ja portava algunes setmanes amb cert neguit per les notícies que arribaven de la Xina i, després, d'Itàlia. La indignació va impulsar-me a fer-ho, el seu resultat terapèutic va fer que ho amassés, ho deixés reposar, ho tornés a treballar i, finalment, ho enfornés. Parlava dels tot poderosos humans del primer món del segle XXI, tan prepotents com fràgils, que darrerament estàvem rebent la corresponent dosi generacional d'humilitat.
En quant transcorren uns quants anys de bonança i de domini del medi via tecnologia i avenços mèdics, ja som immortals. Aquest vaixell és insubmergible! Però periòdicament la realitat ens sacseja i tornem a viure emocions i sensacions que pensàvem que no viuríem, que només les podríem reviure a través de la lectura, del cinema,...
Tenim tan poca memòria -Hobsbawm ens deia [1995] que mai com llavors la tasca de l'historiador havia pres tanta transcendència perquè durant els darrers anys estaven presenciant la destrucció del passat.
I aquí estem, creiem que podem fer el que vulguem perquè sempre hi haurà l'ampolleta on posarà Beu-me. Tenim cura / antídot / vacuna -al primer món-, per a quasi tots els imprevistos, però vet aquí que un virus ens ha posat en escac i mat. No és la primera vegada.
L'única grip que tenia cert renom, per la seva inusual virulència, i que ara, sorprenentment, la gent està descobrint, era la que es va anomenar grip espanyola, que va castigar el continent a les acaballes de la Primera Guerra Mundial i es va emportar el doble que les víctimes del conflicte. En un llibre de Josep Fontana, quan parla de la mort extraordinària, s'esmenta aquella màxima medieval front la pesta que resava «fugir aviat, marxar molt lluny i tornar molt tard». Si a La Guerra dels Mons els microorganismes salven a la raça humana, a la realitat trobem que els humans, davant microbis, bactèries, gèrmens i virus, som tan dèbils com els extraterrestres de la novel·la.
El nostre passat està ple de dramàtics passatges que van marcar un punt d'inflexió a la història, van modelar la cultura i van llegar-nos experiències i consells. Tota la literatura generada per la pestilència que va brotar el segle XIV a Europa després de ser portada per vaixells genovesos que fugien del setge mongol, està repleta de mesures que avui en dia reconeixeríem. Confinament, tancament de muralles, segellament de cases, prohibició d'entrada a forans, fugida a l'aïllament,... Decameron! Romeo i Julieta!... Autodefensa. Quasi tot, amb aparences, virulències i contexts diferents, ha passat i tenim registres.
Un altre professor se'n fotia dels que parlaven de globalització com quelcom nou perquè feia segles que existia. Potser sí, però la velocitat que exhibeix, i de la qual tots gaudim, sí que és nova i determinant. Un altre factor a tenir en compte per diferenciar el present del passat en aquest context, és el número d'humans al planeta. Som molts i no respectem ni entenem el medi, el maltractem, el tensionem,... (un bon exemple s'expressava a la recomenable exposició Big Food de George Steinmetz al Visa Pour l'Image de Perpinyà del 2018). Si a algú, per exemple, se li escapa una mena de cobai en forma de pangolí d'un centre d'investigació virològica, i acaba sent consumit quasi cru per un membre d'una comunitat amb una alta densitat de població, l'infectat o infectada pot estar a l'altra punta del món en menys d'un dia després d'haver pagat un econòmic bitllet d'avió.
Als anys '90s del segle passat ja es parlava que els científics s'havien adonat que la guerra amb els microorganismes no la podrien guanyar derrotant-los, que tot havia de passar per mantenir els equilibris naturals. Fontana escrivia (1999) que o apreníem a viure de forma més racional en un món on cada vegada hi ha més homes i menys recursos, o els microbis que competeixen amb nosaltres guanyaran fàcilment aquesta guerra. Darrerament, fins i tot, alguns experts apuntaven que en breu hi podria haver una urgència sanitària global i que podria prendre la forma d'«una gripe masiva y mortal». (Peiró, P., El mundo tiene que prepararse para la próxima gran pandemia letal, El País, 05/10/2019). Però malgrat tots els advertiments, informacions i coneixements, els humans som prepotents i no mirem enrere perquè som millors que abans, i sempre millors.
I deixeu-me dir, ara que tot ha pres una certa anòmala normalitat i que ens hem habituat a aquesta situació excepcional, que no podem caure en el victimisme (una característica millennial i no tan millennial és que la culpa sempre la tenen els altres), no tota la culpa la tenen els polítics. Sí que es veritat que sou / responsabilitat / culpa haurien de tenir correlació, però, nosaltres, individualment, no en tenim de culpa en la contribució a consolidar aquest model social, polític i econòmic que tensiona tant i tant l'equilibri natural? Aprendre'm alguna cosa de tot plegat? Som conscients del moment d'inflexió històrica que vivim? De la crisi econòmica que ve tot després? Valorarem tot plegat un xic més i amb altres unitats de mesura? Sento pensar que no, que som humans, destructors, que en quant puguem intentarem tornar a la pantalla anterior i, ni tan sols, signar un nou acord amb la natura ara que tots hem vist que en molt poc temps recupera l'equilibri.
Per acabar aquesta regurgitació de cabòries confinatòries varies, un desig, que la profecia que apareix a Senderos de Gloria, que tantes vegades s'ha recordat aquests dies, no s'acompleixi, que quan la por i la necessitat perdin consistència, no ens oblidem de les heroïnes i els herois. Però, altra vegada, l'experiència, pròpia o d'altri, em fa pensar que el seu vaticini es tornarà a complir.
