En el Romancer català, recollit per Manuel Milà i Fontanals, s'hi trobava aquest senzill poema popular, el comentari del qual vol ser un sincer homenatge als homes i les dones que van aixecar les parets de les vinyes, les feixes dels olivars, les barraques amb dovella i, en definitiva, el meu poble.
«Vila de Llançà, / vila molt alegre! / N'hi ha un escatidor, / sempre viu amb pena»... Les onades llangueixen somortes vora unes platges desertes. Del cap de Ras a les puntes del Rec d'en Feliu hi ha, de bon matí, una lluïssor rosada i aquella «gavina pel cel adormit» de la qual parlarà, temps a venir, un poeta de calba patrícia i verb encès. Al Port, quatre vells llaguts, amb els rems desats a bord, s'emmirallen tranquils a l'aigua encalmada. Des de Venturer es veu tota l'extensió de la golfada de la Selva i també els rostolls baixant vers el blau de la mar, inabastable. Aquí, recs d'arítjols i ginesteres, penyals abruptes, verd i argent de les oliveres, l'ocre torrat de la terra a les vinyes somortes, de ceps retorçats.
Flinguen les branques amb la tramuntaneta, d'un arbre a l'altre volen els tords i al rec s'escridassa un merlot trapasser. Cel roent, pluja o vent.
«De festejadores / ne té quinze o setze, / de tantes que en té / no sap quina pendre, / si en pendrà l'Antònia / o la Magdalena»... Cada jorn, matinades de gebre, en Joan pel camí de Terrer, amunt, amunt. Una arengada al migdia i un crostó de pa, amb uns glops de vi negre. Calces de vellut, espardenyes de vetes... I el somni daurat de l'enamorament. Una rauxa, una flama ardent que surt del cor i ens crema per dins. Les collidores d'olives, totes plegades com un estol d'ocells garlaires. I l'Antònia, pell bruna i cos gentil, enmig d'elles...
«- Ja en pendré l'Antònia, / té l'amor més ferma. / Com que estic malalt / ella me'n ve a veure / i al capçal del llit / ella s'hi assenta. / Ja me'n diu: - Joan, / com és que no et llévies?-. / - Com me llevaré / si encara tinc febre? / Avui m'han sangrat / i això ho podes veure»... La tisi, diuen, ja ha begut oli. Promesa de poc, ella, potser esperant ja el dia de les noces. Aviat serà Nadal i a les cases revellides cantaran les mares amb fills a la falda. No ploris, dona! Ja ho saps, Antònia, com en són de fortes les dones d'aquest poble....
«Li allarga la mà, / li ensenya la bena: / - Tristeta de mi, / quedaré soleta!-. / - No t'hi quedaràs, / seràs pubilleta / d'un camp i d'un hort, / també d'una vinya / i una caixa nova / amb tres pomes dintre-. / - I en el pare teu / què li deixaries?-. / - El vestit millor / per dur cada dia-»... El teu testament, noi, ben cert i ben curt. I tu te n'aniràs, Joan, és inevitable. Te n'aniràs i deixaràs el pare arrapat als terrossos, amb l'esquena cada cop més corbada, més vell, més mut. I deixaràs l'aimada, ja envellida poc després dels vint, i el germà petit, que seguirà pujant cada matí pel corriol de Madres, muntanya amunt. Dintre d'uns mesos, vora el safareig del vostre hort, a la segona feixa, hi haurà una mata de lliris ben blancs. Un diumenge assolellat, quan la gent va a missa, algú els portarà al petit cementiri prop del mar...
Poemes com aquest els duen al cor els nostres pobles, amunt i avall de l'Empordà. Velles històries d'amors i dolors que segueixen vives encara, després de tants i tants anys. I sentim altra volta aquells versos antics, que ens arriben de temps enllà: «Vila de Llançà, / vila molt alegre!»...
