Com solen dir, «tot té el seu temps» i, per extensió, sempre he pensat que tot arriba a tenir la seva música. Amb això, d'alguna manera, vinc a dir que segons el moment del dia o d'estat d'ànim, segons l'època de l'any o les mateixes circumstàncies, hi ha peces musicals que provoquen plaer, dolor, record o fins i tot, perquè també és una sensació, indiferència o desdeny. En altres ocasions, pot ocórrer que es necessiti alguna peça musical per sortir del pas, relaxar-se, emocionar-se o animar-se davant l'adversitat; si hi pensem, estic convençut que la majoria trobarà dins seu algun moment en què una melodia, una cançó per lleugera que sigui li ha quedat gravada a foc a la memòria. En paraules de Leonard Bernstein «la música pot donar nom allò innombrable i comunicar allò desconegut».
No sé exactament perquè, o potser sí i no ho vull admetre, però fa una temporada que recerco una melodia que encaixi, que m'encaixi en tot allò que estem vivint i que acaba sent molt més complex del que volem admetre. No és fàcil. He passat una mica per tot arreu, del clàssic al contemporani, del lleuger al feixuc i en cap cas he trobat la que buscava. Tot un repte quan hom no sap ben bé què es busca.
Els deia que «tot té el seu temps» i tot acaba tenint la seva música; sempre apareix i, en aquest cas ha aparegut escrivint aquest article. Ha estat un dia calorós, Figueres estava radiant sota un sol potent, de bon matí havia vist pels volts del Castell un esclat de ginesta, tant exuberant com delicada, el cel blau, dels cels blaus, únics, que tant ens agraden i que oferia un espectacle de transparència gairebé infinita. Tot era a prop d'aquella normalitat que ja no recordem massa, i enyorem; llavors, he recordat Chopin i un dels seus concerts per a piano, el núm.1 Op. 11.
No ho sabria descriure, i aquí dono la raó a Bernstein, però m'ha anat portant nota a nota, peça a peça, fins a un vell conegut, Edvard Griek; un compositor amb la delicadesa de Debussy, la serenitat de Mahler o l'emoció de Schubert qui a través de la seva «última primavera» aconsegueix allò que Stravinski afirmava que la música no només cal sentir-la, sinó que a més cal veure-la. L'he vist, música i temps, soledat, esperança, breu silenci; buit, tristesa.
