Casa. Us recordeu de quan éreu molt petites? Casa era arrapar-se a la faldilla de l'àvia o de la tia o de la mare. Una tendresa protectora. Una mica després, casa era pujar a un escaló. Quan jugaves al pati de l'escola i tothom se sabia les regles no escrites enlloc: allà no et podien agafar, estaves salvada, era refugi, recer. Després, casa ha estat allà on arribes i et treus les sabates i els sostens, on t'ha lligat un contracte, aquest sí, escrit, de lloguer o bé un munt de paperots, també escrits i plens de clàusules, càlculs i números incomprensibles, que són allò que se'n diu «la hipoteca». D'una faldilla, passant per un escaló, i acabant en un habitatge. La vida. Però algú em parlava aquests dies de confinament d'«allò que també és casa». Allò que també és casa encara que estigui lluny.

Aquests dies de ball de sentiments, d'emocions en una olla exprés, de temps que ens creiem infinit per pensar i s'acaba quedant curt, de fer plans de futur deixant lliures les il·lusions, precisament quan menys lliures estem... Aquests dies estem per obligació a la casa que toca. Ens hi estem pensant, somniant, anhelant allò que també és casa. Allà on vam néixer i créixer, els carrers de Llers on quatre pedres eren les porteries de futbol i l'antic viver que recollia l'aigua de la font on anàvem a rentar la roba de les nines i on després berenàvem pa amb una presa de xocolata. Allà on ens refugiem de la calor de les vacances d'estiu, aquell banc de Grifeu a prop de les roques on es respira la calma del mar de primera hora del matí quan encara no hi ha gent ni fressa. Allà on ens recollim algunes tardes de diumenges d'hivern quan de seguida és fosc, aquells bars solitaris a peu de sorra a Roses quan el que et ve de gust és un Cacaolat calent. Allà on tens records i vivències. Allò també és casa. I ho és més ara entre pors, angoixes, incerteses i esperances.

Casa són records i sensacions. Vull tornar a mirar als ulls a la gent de tots els meus llocs que també són casa. Vull abraçades. Vull sentir les olors i els sorolls del poble, de la platja i del mar. Escoltar les invisibles granotes els vespres d'estiu que ja s'acosten. Sentir la sorra insuportablement calenta a la planta dels peus i l'aigua insuportablement freda quan t'arriba al melic. Seure a taula i que la cambrera simpàtica que ja ens coneix ens digui només amb la mirada «com sempre?». Tenim fam de carrer, de natura, de mar. Sabem que no tot anirà bé, però sabem que això també passarà. I tornarem allà on també és casa.