Fa anys, i ara que els compto són força, sentia un programa de ràdio a la nit que es titulava Parlar per parlar, dirigit i presentat per la periodista Gemma Nierga des de Ràdio Barcelona. Eren els primers anys de la dècada dels noranta i era un format de programa nocturn en el qual els oients eren els que explicaven les seves experiències, històries, inquietuds, o cabòries, fins i tot. Aquest fil conductor tan original en el seu moment el portà a tenir molt èxit. Un programa on el fil conductor també eren els oients era, i és, La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio, diferent però d'encant similar.
Bé, el que recordo d'aquells programes era la varietat de tot el que cada oient proposava quan entrava en antena; problemes d'amors i desamors, consultes jurídiques, preguntes sobre coses més o menys estrambòtiques, suposo que, al capdavall, era la vida sencera en totes les seves formes la que passava per aquells micròfons; tot era admès sempre amb respecte i amb un mínim d'educació i respecte al proïsme. Cal dir que, de tots els que vaig sentir, poques vegades s'hagué de tallar ningú per dir res fora de lloc.
Aquests dies, setmanes, mesos que fa que estem tancats hem anat veient com s'acabaven moltes coses, els passeigs, les excursions, els concerts, els festivals, tot allò que suposava la concentració de persones en un lloc; però també, hem pogut veure com s'han anat acabant les converses, o algunes converses, per ser substituïdes pel que un bon amic anomena «el tema», que evidentment és aquesta maleïda pandèmia.
Perquè, és clar, aquells programes feien que els oients parlessin de la seva vida, d'allò que els passava o no, del que feia girar el seu món. Aquesta era la clau del seu èxit i vist amb perspectiva, la clau que ara la immensa majoria hagin mudat les seves històries i inquietuds, les seves converses, més o menys estrambòtiques, per una altra cosa, «pel tema», com els explicava abans. M'hi he trobat aquests darrers dies, ara que podem sortir amb horaris pautats, i en llocs com Figueres on són fàcils les petites trobades amb coneguts amb qui, a dos metres, com a poc, t'interesses si estan bé i poca cosa més. En això han quedat les converses de carrer; a l'espera que més aviat que tard ens retrobem per preguntar-nos pensatius: de què parlàvem (abans de tot això)?
