El confinament gairebé total que vàrem viure fa unes setmanes va comportar tal desertització dels carrers que el fet de sortir a llençar les escombraries era com experimentar la sensació d'en Dídac al llibre Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

I això va provocar un canvi radical en l'impacte que provoquem, amb el nostre tarannà diari, en l'hàbitat natural. Així les coses, amb l'ajuda de l'arribada de la primavera, han crescut herbes i matolls en llocs on mai els havíem vist, com els marges de les carreteres, entre les llambordes dels carrers, a la vora de les voreres o en parcs infantils.

Els animals varen aprofitar l'ocasió per sortir del confinament al qual nosaltres els tenim condemnats, per tafanejar per les urbanitzacions o els carrers dels pobles. Aus que han niat en llocs on no ho havien fet mai, bufaforats, eixams d'abelles i teles d'aranya exteriors en llocs inusuals.

Des dels balcons i les terrasses albiràvem paisatges que ja eren allà abans, com quadres sense pintura, però que estaven amagats per les presses i la contaminació.

Flaires sense fum, perfumades de flors i herbes, de terra viva.

El so de la natura, el frec del vent, el moviment dels arbres, els cants dels ocells i el rebot de les gotes de pluja a terra.

El denominador comú d'aquestes manifestacions de la naturalesa és que s'han percebut més en els llocs on habitualment viu l'ésser humà.

I, malgrat que a nosaltres ens sembli una eternitat, tot plegat han estat unes poques setmanes de semiconfinament i la natura ja ha començat la reconquesta de l'espai que l'hi hem ocupat.

El que hem d'extreure de tot plegat és que som uns convidats, els llogaters d'un espai que no ens pertany i que, respectant la voluntat de la propietària, hem de poder arribar a un acord de convivència.

Potser el Gloria va ser un altre avís que no vàrem saber captar.

Ens crèiem els amos del món, «animals racionals», relegant a segon terme aquells éssers vius que no es poden expressar amb paraules, però que ara ens han demostrat la saviesa del seu instint.

Però, com que soms tan sapastres, quan arribi aquesta anunciada «nova normalitat», segur que tornarem a ensopegar amb les mateixes pedres. Fins que la Mare Natura torni a fotre un cop de puny a la taula.