Ara que ens hem adonat que la globalització comporta greus problemes, que carregar-se les petites indústries locals per maximitzar costos amb treballadors mal pagats a altres puntes del món no és una bona cosa, que haver de comprar les mascaretes a la Xina resulta complicat, ara que també veiem que el producte alimentari proper no només és més sa, sinó que dona vida a la pagesia i manté el paisatge, ara que veiem que posar tots els ous al cistell del turisme pot acabar sent un fracàs, ara que ens hem adonat que podem viure amb molt menys, ara potser és el moment de canviar moltes coses.

Potser podem començar a canviar en el tema menjar, i comprar als pagesos i ramaders del nostre entorn, que n'hi ha que ja estan agrupats i molts més ho estan fent per poder oferir aquests serveis als seus veïns. Hi ha una teoria sobre el menjar saludable -de les moltes que hi ha!- que diu que el millor aliment és aquell que es conrea en un radi de 40 quilòmetres perquè és el que rep els mateixos condicionants que les persones que hi viuen, i es pot consumir fresc, ja que no necessita viatges ni refrigeracions. Però també hauríem d'oblidar-nos de capricis de menjar qualsevol aliment en qualsevol època de l'any i tornar-nos a acostumar a menjar el producte del temps. Entre moltes altres coses és infinitament més bo. I potser ara que hem après a no donar tantes voltes també podríem començar a recuperar aquells horts casolans, per a ús familiar, que es van anar abandonant... sobretot aquells que encara no han estat colonitzats per la febre del totxo... Cuidar l'hort és un exercici físic sa, emocional i mental que, a més, ens proporciona bons productes per a la taula.

Em deia una amiga, confinada al Camp de Tarragona, a punt d'estrenar la fase 1: «Quina mandra!». Una expressió que he sentit més vegades, sobretot si no s'ha estat confinat en una d'aquestes càpsules explosives de pocs metres quadrats... I sí, fa certa mandra. A part de veure i abraçar familiars i amics, la vida casolana no és tan greu, sobretot si es tenen coses a fer. I ara, amb els contactes lineals, no es para de treballar perquè no es gasta temps en desplaçaments. Jo mateixa, per assistir a una reunió a Barcelona, havia de comptar unes sis o set hores entre tren, metro i el temps de la reunió, i ara amb una o dues en tinc prou. Sí, és clar, és molt diferent, però... és també una altra manera d'entendre el quilòmetre zero i la proximitat.