19 de maig de 2020
19.05.2020
L'Empordà
Emergència per coronavirus

Hi podrà haver somnis agradables?

El rector de les parròquies de Figueres i arxiprest de l'Alt Empordà Interior observa com aquesta pandèmia ens ha igualat a tots, i ha fet que ens miréssim a la cara, per damunt de les mascaretes

19.05.2020 | 09:13
L'autor de l'article, mossèn Miquel-Àngel Ferrés.

Durant aquest confinament se sent a parlar de la dificultat de molta gent de tenir «pau» a les nits i no somiar coses estranyes provocades per la pandèmia, viscuda com un malson, de dies i de nits.

La devastació, sanitària i laboral, provocada pel coronavirus, ens planteja moltes preguntes inquietants: Com ho farem, si tanta gent perd la feina? I els petits negocis, com s'ho faran? I si augmenta l'economia submergida? I si els pares no estan bé, com podran orientar els fills? I si va pujant el fracàs escolar? Quin futur ens espera? Com ho farem, si la gent del món no ens pot venir a visitar, aquí que tant depenem del turisme?

Aquesta pandèmia ens ha igualat a tots, sense distincions, ha fet que ens trobem tots al mateix vaixell, que ens miréssim a la cara, per damunt de les mascaretes, i ens ha fet conscients que allò que ens uneix als éssers humans és més fort que les circumstàncies que ens fan diferents i ens divideixen. Veient, doncs, que som tan vulnerables tots plegats, tant de bo ho aprofitem, almenys, per ser més humans i més solidaris. Així ho veiem cada dia en el personal sanitari que ens donen una lliçó impagable amb la seva tasca, moguda per una vocació de servei que arriba al sacrifici personal en bé dels malalts.

Ens en sortirem, diu el lema que ens anima. Com ens en sortirem? Arribi més aviat o més tard la vacuna, tant de bo hàgim après a valorar més les coses importants. Si estem tots al mateix vaixell, haurem de ser dels qui remen, i donen esperança als passatgers, no dels qui enreden i només es queixen. Els sanitaris remen fort, ens han convençut i els aplaudim, no pels seus discursos sinó per les seves accions.

Les accions eficaces també tenim dret a esperar-les d'una classe política i econòmica que hauria de "rescatar" tantes persones i empreses que queden al marge. Tantes administracions que tenim a sobre haurien de ser capaces de gestionar bé, de retallar d'allà on s'ha de retallar i no retallar d'allà on s'ha vist que no es pot retallar. I haurien de fer arribar al poble empobrit, sense tantes barreres burocràtiques, uns recursos necessaris per sortir del pas.

Si el virus ha estat planetari, també ho hauria de ser el canvi, un nou ordre mundial, com fa temps que pregona el Papa Francesc, l'únic líder mundial amb cara i ulls, que ja deia a l'encíclica "Laudato si": "Què significa el manament "no mataràs" quan un 20% de la població mundial consumeix recursos en tal mesura que roba a les nacions pobres i a les futures generacions el que necessiten per a sobreviure?".

Aquí hi ha una clau de volta de tot plegat: no hem pensat en el futur, hem fet les coses només pel gaudi personal i immediat, carregant-nos l'ordre natural i ecològic, sense respecte per la natura, la casa comuna per avui i per demà. El polític britànic Winston Churchill deia sàviament: "El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions".

I tots, com a ciutadans, també hauríem de començar a viure d'una altra manera, més sostenible, amb un consum més tranquil i de proximitat, amb un major sentit de solidaritat per ajudar els més desvalguts, cosa que només aconseguirem si som capaços de destinar una part dels nostres recursos i del nostre temps en forma de voluntariat als qui tenen menys o senzillament no tenen res. Càritas de l'Alt Empordà ha triplicat aquests mesos l'atenció a les persones i famílies que estan quedant sense recursos per poder tirar endavant amb certa dignitat. I altres organitzacions de servei poden dir el mateix.

Tot plegat suposarà un canvi de xip en el concepte de progrés: no només prevaldrà el progrés de la tecnologia, no només el progrés de la tècnica, sinó el progrés humà i ètic de les persones. Com deia Martin Luther King: "Hem après a volar com els ocells, a nadar com els peixos, però no hem après l'art senzill de viure com a germans". Per això també hi afegiria que hem de recuperar el progrés espiritual, perquè sóc dels que pensen que la nostra societat pateix bulímia d'informació i anorèxia d'experiències transcendents, que ens facin veure més enllà de la matèria.

Els qui seguim l'Evangeli de Jesús sentim al damunt el pes de la paràbola del bon samarità : no passis de llarg dels ferits per aquesta crisi. I al mateix temps, tenim la respiració de la pregària, el consol d'un Déu que s'identifica amb els qui pateixen i amb els qui ajuden els altres desinteressadament.

Cada dia m'acosto al Sant Crist de l'església de Sant Pere, obro les mans i el cor, i li prego en nom de tantes persones que no poden venir presencialment a pregar i per totes les que més necessiten el consol i el bàlsam de l'esperança.

Intentant mirar cap al futur, que tothom pinta tan negre, prego perquè les noves generacions, després d'aquest malson en què ens hem ficat, puguin tenir somnis agradables.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook