Embardissats com estem en la lluita per la supervivència, tancats en nosaltres mateixos físicament i psíquica a conseqüència de la pandèmia, hem anat abandonant de manera progressiva tots aquells temes que regien les nostres vides fins al març.

Tant és així, que la Covid-19 acapara de manera involuntària tota la informació i comunicació existents en l'actualitat: informatius, tertúlies, programes de ràdio, espectacles, vídeos, articles d'opinió, cartes al director... sigui quin sigui el canal o el format d'expressió utilitzats, en tots ells el temut virus hi té una referència quan no n'és el motiu.

Vet aquí la misèria que ens ha portat el 2020, aquell any que esperàvem tots amb tant delit i objecte d'elogis i enhorabones. Un any que amb el seu doble vint ens queia d'entrada molt bé i en el qual havíem dipositat esperances de creixement i millora en molts sentits. I ara que comencen a aparèixer i aplicar-se les primeres mesures de desconfinament, aquesta llibertat condicional i vigilada en què s'està transformant progressivament la nostra pena de reclusió, sembla que ja podem parlar, qui sap si somiar, amb altres coses com el futbol, la vida exterior, les platges o prendre una cervesa en un bar. Llicències que ens permetrem amb el consentiment de l'economia és clar, que ha estat amenaçadorament present a la rereguarda durant tota la crisi, compartint cartell amb la sanitat i prenent de manera inevitable cada cop més rellevància. El virus ens ha atorgat forçosament un temps preciós per aturar-nos i pensar, durant el qual hem pogut constatar o pel cap baix intuir que tantes presses no són bones, que no té sentit una producció il·limitada orientada cap a un consum infinit, que els recursos s'esgoten i el principi de sostenibilitat és el que hauria de regir les relacions humanes.

Però deixeu-me ser pessimista: el món encara és majoritàriament capitalista, la riquesa associada o derivada dels mitjans productius segueix sent la clau de solfa del repartiment d'un pastís basat en un mercantilisme que necessita engreixar-se amb la desmesura. Canviar el model o arreglar-lo és el que postulen tant reformistes com antisistema. Teòricament hi podem estar d'acord, però... n'hi ha un de millor?, qui ho impulsaria?, els estats?, la ciutadania?, certs lobbies? Vinga home!, no som capaços ni de posar-nos d'acord per modificar els usos horaris a la primavera i a la tardor per ser més racionals i feliços i ara de cop farem la revolució...