Acabem, que ja és hora, aquesta llarga relació de mots i expressions característics de la nostra comarca. Ja que soc a Llançà, referim-nos primer al mar i a les coses amb ell relacionades. Així, forallons són uns esculls a l'entrada d'una cala, nosaltres diem escorpa per escórpora, gargal per gregal, sarg per sard, fer marso és no haver pescat res, una potera és un ormeig de pesca, fer un recalmó es diu d'amainar el vent, remendar és adobar la xarxa, una pardilla o carquilla és una pallarida, garotes o engarotes es diuen els eriços de mar, diem plaja de la platja, roger d'un moll, llongant d'un llamàntol i llevar per pujar la xarxa o el palangre a bord.

Amb referència a les persones, diem clivilla per turmell, caçar per cercar, esperrucar en lloc de despentinar, resquitllar per relliscar, endivinar en comptes d'endevinar, ressaga per ressaca, revitllar vol dir llençar una cosa amb força, trabucar és tombar un recipient i vessar-lo, revenir-se'n diem en lloc de recordar-se'n, samaruga per sangonera, tefot o teflic denota sorpresa, escarquillat significa llest o viu, palitreco és un home deixat, brut i menyspreable, quica en diem de la dona cursi i poc natural i pendó, d'una de mala conducta.

Altres paraules pròpies d'aquesta terra són abantes per abans, catxar per empènyer cap avall, istiu per estiu, marfit en comptes de marcit o pansit, rim per raïm, guspitlles per guspires, botir per inflar, ridolta per sarment, safreig en lloc de safareig, jec per jaqueta o abric, rel per arrel, estrígol per ortiga, escurçar és fer més curt, estroncar és tallar el raig d'un líquid, jaç és un lloc per jeure-hi, diem rebombori d'un soroll molt fort, embosta del que cap a les dues mans juntes, palica de la xerrameca, grassiosa de la gasosa, xarembeco és un art de pescar, un truc és un xoc brusc, ginestrola es diu d'un bolet en comptes de rossinyol, ventar és l'acció de pegar com ara una bufetada, esperit de vi és el nom que donem a l'alcohol, bussoga és un bony al cap, cossa és un cop de peu, desdir-se'n és no mantenir el que s'ha dit, guarnit vol dir mudat, enxerinat és emprenyat, córrec és un corredor o passadís a la muntanya, modegar és el burxar la terra que fa el senglar, panxegar ho diem per panteixar, piella per paella, abre en comptes d'arbre, afuita per marxar de pressa, apoiar per sostenir una cosa damunt d'una altra, llaunes són llacunes litorals i caure un debatut d'aigua és ploure molt.

També diem allargavistes d'uns prismàtics, boit per boig -boits fan bitlles, per exemple-, d'un crit molt fort en diem un bruel, la cabassa és per posar els nadons, calces es diu per pantalons, camalleta en diem de la trabanqueta, arremangar és apujar les mànigues, tirar a bateig es feia abans quan es batejava un nen, clot és una petita concavitat, carmell vol dir el moc que cau del nas, contes ho diem per quantes, engabanyar significa que la roba t'incomoda, estassabarders és l'eina per tallar bardisses, genaris en diem dels geranis, llangonissa de la llonganissa, llufar d'espiar, llúpia és el nom d'un quist subcutani al cap, a polit vol dir anar amb compte, ramblejar ho diuen els figuerencs de passejar per la rambla, rinxola és un rantell, singlut en diem del singlot i la veixina és la germana silenciosa del pet.

I acabo amb uns versos del poeta més empordanès de tots, Carles Fages de Climent: «A l'Armentera, mongetes, / clavellines a Llançà, / a Vila-sacra les cebes / i la reina a Fortià». Es referia, naturalment, a l'única reina empordanesa de la història: Sibil·la de Fortià, tan bella com dissortada.