08 de maig de 2020
08.05.2020
L'Empordà
DES DE L'EMPORDANET

Ballar sota la pluja

«Potser ens cal trobar un sentit al confinament de tants, valorant el que teníem i ara no tenim; agraint el que conservem i sentir-nos part d'un tot»

08.05.2020 | 11:12
Mn. Josep Taberner

Moltes esglésies par roquials estan tancades, però l'Església està oberta, en aquest temps de pandèmia: la solidaritat no ha tancat, Càritas segueix oberta, i ens fa saber que s'han triplicat les necessitats; seguim, en grups de WhatsApp o en trucades telefòniques, els malalts; acompanyem els pocs familiars que es poden reunir al cementiri quan hi ha un difunt. Possiblement aquesta crisi ens ha fet adonar que vivim un catolicisme vaporós, que està en l'ambient però no s'acaba de manifestar públicament.

Fa nou setmanes que no hi ha missa amb participació de fidels; i, alguns grups reclamen que puguin combregar. El cardenal Omella va dir, fa una setmana: «Els bisbes esperem que la comunitat cristiana ben aviat pugui tornar a aplegar-se al voltant de l'altar per celebrar l'Eucaristia i els altres sagraments». Amb tot, el Papa, fa poc deia, en resposta a aquesta qüestió: «Que el Senyor ens concedeixi la gràcia de la prudència i l'obediència, per complir les instruccions de les autoritats civils».

A excepció de grups ultra catòlics, tothom reconeix que el papa Francesc és l'única persona amb lideratge mundial que es posa al costat dels que sempre acaben perdent amb les crisis. El dia de Pasqua de Resurrecció va fer una crida a Europa: «Avui, la Unió Europea té al davant un desafiament històric, del qual dependrà no només el seu futur, sinó el de tot el món. Que no perdi l'ocasió per demostrar, una vegada més, la solidaritat, fins i tot recorrent a solucions innovadores. És l'única alternativa a l'egoisme dels interessos particulars i a la temptació de tornar al passat, amb el risc de posar a dura prova la convivència pacífica i el desenvolupament de les properes generacions».

I seguia: «Cobdiciosos de guanys ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la pressa. No ens hem despertat davant guerres i injustícies en el nostre món. Ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. De fet, hem continuat impertorbables, pensant a mantenir-nos sempre sans en un món malalt».

I, en aquell missatge de Pasqua recordava Moçambic, els migrants i els refugiats a Líbia i a la frontera entre Turquia i Grècia, i demanava assolir solucions pràctiques i immediates a Veneçuela. I resumia el seu Missatge dient: «No volem escoltar paraules d'indiferència, egoisme, divisió i oblit!».

El papa Francesc, també, en la benedicció Urbi et Orbidel 27 de març passat, en una plaça de Sant Pere del Vaticà absolutament buida, que impressionava, va dir, després de la lectura de l'Evangeli de Marc, que parla de la tempesta que atrapa els deixebles enmig del llac de Galilea (Mc 5,35), en el seu missatge: «Ens hem vist afectats per una tempesta inesperada i furiosa. Ens trobem en la mateixa barca, fràgils i desorientats, però alhora importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitant reconfortar-nos mútuament. Espantats i perduts, però en aquesta barca hi som tots. La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb què hem construït les nostres agendes i els nostres projectes, els nostres hàbits i prioritats».

A títol personal: d'aquesta pandèmia vull ressaltar aquell missatge que va iniciar-se a Itàlia («Tutto andrà bene!»), que amb un dibuix de l'arc de sant Martí, hem traduït per «Tot anirà bé!». Crec que no! No tot anirà bé. Hi ha moltes coses a corregir en la nostra societat, a l'Estat, a Catalunya: residències de gent gran, escapades a les segones residències... Potser ens cal trobar un sentit al confinament de tants, valorant el que teníem i ara no tenim; agraint el que conservem i sentir-nos part d'un tot. Potser hem d'aprendre a viure diferent i descobrir que hi ha una vida més enllà de l'obsessió de la productivitat.

No tot anirà bé, perquè la vida no sempre és justa, no sempre té sentit. I, a la vida, ara i abans, evidentment, no tot sortirà bé. Però, tot plegat, és compatible en dir que la vida és un do, que val la pena de viure, d'agrair, de compartir. Un psicòleg deia fa uns dies: «La vida no consisteix a evitar que plogui, sinó en aprendre a ballar sota la pluja!» (Pep Marí).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook