05 de maig de 2020
05.05.2020
L'Empordà

Els nou genets de l'Apocalipsi

«La pandèmia té alguns aspectes positius: ens fa sentir la necessitat d'una convivència amable, descobrim la nostra fragilitat, reconeixem la nostra cobdícia i voracitat en explotar els recursos materials de subsistència»

04.05.2020 | 19:42
José Luis Bartolomé

Sovint m'he preguntat el perquè d'incloure el llibre canònic de l'Apocalipsi al final de la segona part de la Bíblia, el Nou Testament. Si més no, com a la bíblia anglesa, podríem haver-li canviat el nom –Revelacions– que sona menys terrorífic i espantós, i correspon al seu significat etimològic en grec ( apokálipsis: descobriment, revelació). Àngels, somnis, visions i profecies omplen el corpus literari del curs dels esdeveniments futurs fins que s'acompleixi l'objectiu final del Creador: el regne dels cels, o potser el món feliç d'Aldous Huxley?

A l'Antic Testament, Déu va atorgar –amb insensatesa– poders omnímodes al gènere sapiens: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.» (Gènesi,1, 27). I el Senyor-Déu afegí al lot de regal de núpcies de l'home i la dona les plantes i els arbres, perquè fossin el nostre aliment. La humanitat moderna ha seguit aquest manament al peu de la lletra: una demografia hipertrofiada (a Kenya la mitjana de fills per família és de vuit i mig); tot i que l'Església catòlica va tenir com a fundador qui s'identificava amb un anyell ( Agnus Dei), ja fa temps que l'etòleg britànic Desmond Morris ( El contrato animal, 1991) va denunciar que la disminució alarmant dels hàbitats naturals suposaria que els zoològics serien les úniques zones de vida salvatge que conservaríem. La desforestació de l'Amazònia i altres grans latifundis vegetals fa evident que hem sobreestimat la nostra competència de simples jardiners del planeta.

Tanmateix, no són les doctrines morals les que impediran que la nostra civilització no conquereixi la felicitat ni el benestar comunitaris. Per al gran novel·lista valencià Vicente Blasco Ibáñez, Los Cuatro Jinetes del Apocalipsis (1916) que varen menar la catàstrofe que va sofrir Europa amb la Primera Guerra Mundial foren la Guerra, la Fam, la Pesta i la Mort. Per als científics i sociòlegs actuals, els genets que ens han dut a la pandèmia de la Covid-19 formen una cavalleria multiforme, incomptable en la nova aritmètica quàntica, i el pitjor de tot: inconsensuable.

Vet aquí un altre quartet: l'erosió galopant del medi ambient, el capitalisme ferotge, el pecat d' hybris (orgull) del gènere humà per trencar la cadena dels vincles saludables que ens donaven profilaxi recíproca en el tracte amb el món animal i vegetal, el renovat culte a les noves tecnologies, ignorant els riscos de contaminació electromagnètica (és una barbaritat suggerir que les xarxes 5G i l'escòria que ens envien els milers d'estacions siderals poden constituir un element patològic per a la nostra salut?).

La pandèmia té alguns aspectes positius: ens fa sentir la necessitat d'una convivència amable, descobrim la nostra fragilitat com a espècie biològica, reconeixem la nostra cobdícia i voracitat en explotar els recursos materials de subsistència (quin sarcasme, sentir a dir que els mercats financers s'enfonsen quan els consumidors ens limitem a adquirir just el que necessitem!). Tampoc no hem perdut el sentit innat de la curiositat. Com quan ens trobem a la meitat de la lectura d'un thriller, volem saber qui és l'autor del crim. Aquesta crisi epidèmica també ens possibilita l'exercici virtuós de la perllongada espera.

Triste guerra, señor... Faltan elementos de juicio para decir quién es el culpable... Cuando la guerra termine, habrá,... habrá... (Blasco Ibáñez, Los cuatro jinetes, 2ª part, capítol V).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook