Aquest recés obligat ens ha fet recuperar forces i comprendre la quantitat d'energia que tenim, i que bull, i que es troba a punt d'explotar si no aixequen la tapadora de l'olla ben aviat. I confinats com estem, comprenem que no ens havíem adonat de com vivíem d'estressat tot anant amunt i avall sense respir. Ara ho sabem. Ara sabem també que podem viure amb molt poc, amb molt menys, però no sense res, i que fa falta reequilibrar la riquesa i repensar el treball.
Escric l'article setmanal el dia 1 de maig, dia reivindicatiu del món laboral, i aquest any amb les habituals manifestacions restringides per l'estat d'alarma.
Però tot això no impedeix pensar que potser és el moment de començar a replantejar moltes coses, ja que si la idea que ens ve al cap és la de sortir per reprendre el mateix ritme i les mateixes maneres de quan vam entrar en aquest estat de repòs forçat, voldrà dir que no hi haurem après res i que ens aboquem a altres pandèmies o, el que és pitjor, a l'inevitable i pronosticat cataclisme a causa de l'abús que fem de la natura que ens acull i ens alimenta.
Aquests dies hem descobert que tenim energia per fer moltes coses, moltes més de les que fèiem fins ara, o potser millor dir diferents. Hem descobert que, malgrat tot, tenim energia per actuar plegats, fins i tot en les distàncies, tot cantant, ballant, cuinant i àdhuc rient-nos de la situació en la qual ens trobem... perquè -segons definició- l'energia és aquella capacitat que ens permet obrar, transformar i posar-nos en moviment. Però també hem descobert que tenim força, que sembla que és un agent capaç de modificar l'estat de repòs o de moviment d'un cos. Llavors es diu que, usant correctament l'energia i la força, s'adquireix la velocitat adequada i l'equilibri just.
I aquí ens trobem, doncs. Preparats pel tret de sortida amb totes les energies i les forces acumulades per fer una bona cursa. Una cursa en la qual el més important no és -ni de bon tros- arribar en primer lloc, sinó poder arribar tots junts. I potser aquesta és la principal cosa que hem après aquests dies: que no vivim sols, que les persones anònimes amb les quals ens creuem regularment no són tan anònimes, que tot està interconnectat i que pot haver-hi solidaritat allà on mai havíem cregut. Ens diem una vegada i una altra que les crisis són oportunitats per avançar, tant a escala personal com col·lectiva... Yes, we can!
