Des del confinament, una colla de sentiments ara venen i ara se'n van, perquè, com a sentiments, són lliures i no entenen de confinaments. Així sento mentre em trobo en mig del tragí de cada dia, que no ha parat malgrat tot, ja que al marge de les tasques habituals de la casa, s'hi afegeixen reunions virtuals, correus electrònics per contestar, treballs als quals participar... Potser no hi ha desplaçaments, però les hores del dia s'encavalquen les unes amb les altres impertorbablement.

En mig d'aquest tragí, deia, aquests sentiments constaten una situació privilegiada per a mi pel fet de viure en zona rural, en un micropoble, en una casa gran que em permet fer exercici sense necessitat de sortir-ne, només anant d'una banda a l'altra i amunt i avall, d'estar rodejada de vegetació i de veure el cel blau, o gris, o ennuvolat... i penso en famílies, potser d'una colla de persones, vivint en un pis petit de ciutat, sense rebre la llum directa del sol, amb finestres donant a un celobert fosc... i em pregunto si això no és insà, insalubre, antinatural, antihumà, i perquè els habitatges en aquest país s'han fet pensant en el valor econòmic del metre quadrat i no en les persones humanes que hi havien de viure, i de conviure. No és estrany que sorgeixin malalties, problemes mentals, agressions físiques o psicològiques o emocionals...

I també em venen sentiments rebels. Rebels davant la incompetència dels que ens governen i assumeixen un comandament sense cap mena de sentit comú, sense veure les diferents realitats, sense adonar-se de la riquesa que representa la diversitat del país, dels països... Governen com sempre, decretant des de ciutat i amb mentalitat de ciutat, o menys encara, amb mentalitat de despatx. El sentit comú a la paperera perquè, és clar, amb un comandament centralitzat, com es gestionen les diferències?, com es contempla la diversitat? Impossible! Així, doncs, primer decreten que sí que es pot anar a comprar menjar als supermercats però no a collir un enciam a l'hort, si aquest no està enganxat a la casa... o que els nens poden acompanyar els pares al súper, a la farmàcia i al banc, però no poden simplement anar a passejar... Després no han tingut més remei que rectificar, que anar rectificant...

I és que nosaltres no som soldats, i qui sap si ens reté més la por que l'obediència. La por a ser contaminats o a contaminar, i la por a la repressió que treu el nas...