Després dels hivernals mesos de foscor, l'arribada de maig permet els figuerencs començar a decantar l'any cap a la claror i l'entusiasme. Però tot és diferent enguany que les fires han caigut de l'agenda. No trobarem firaires, artesania, pintura ni barraques. El maleït virus ha arrasat amb tot i la prioritat, en aquest cas la salvaguarda de la salut, passa per davant de les celebracions.

Ens hauria calgut pessigar-nos dues vegades d'haver pensat fa uns mesos que la Santa Creu del 2020 seria més virtual que altra cosa. Com viu la seva festa major una vila confinada? Es posa una mascareta FPP2 al monument d'en Narcís Monturiol situat als peus de la rambla en lloc de la samar reta lila castellera que antany hi havia? Com imaginar les terrasses del nostre principal passeig sense aquell rebombori de gent ufanosa -privilegiats els que han aconseguit trobar un lloc per seure- prenent un Martini o una cervesa acompanyats d'olives o uns calamarsos a la romana? Acabarem enyorant la neteja de les nostres sabates empolsades o enfangades després d'haver donat una volta pel recinte firal?

Serà francament difícil gestionar la frustració, especialment la dels més petits i adolescents als qui tant agrada gaudir de les fires i espectacles, però entenc que, un cop més, la responsabilitat individual i col·lectiva haurà prevalgut sobre l'expectativa del gaudi.

I posats a buscar avantatges, alegrem-nos perquè aquest any no haurem de patir pel temps que farà, per si es podran muntar o no les paradetes al centre, per si s'haurà de suspendre algun concert o per si als firaires la climatologia els farà la guitza. Per bé que molt em temo que en estricta aplicació de la llei de Murphy, aquest any el temps serà de sol radiant.

A més, podrem celebrar que no haurem de fer mans i mànigues per evitar grans embussos ni cues per gaudir dels productes exposats al carrer, siguin llibres, antiguitats, gastronomia..., no ens creuarem amb polítics mudats intentant captar vots desmesuradament i com diu una peculiar amiga meva: «No m'hauré d'aturar cada cinc minuts per saludar excompanyes de les Escolàpies i patir aquells horribles silencis consistents perquè no saps què dir-li a algú a qui només trobes per Santa Creu i a qui saps perfectament que la teva vida no li interessa encara que t'ho pregunti, de la mateixa manera que tu, a la recíproca, tampoc tens curiositat per saber què se n'ha fet de la seva».

Diuen que qui no es consola és perquè no vol.