28 de abril de 2020
28.04.2020
L'Empordà
MAR D'AMUNT

El parlar empordanès (II)

«Sempre m'ha agradat jugar amb les paraules i formes de dir. Així emmagatzemo dites i formes d'expressió que es van perdent»

27.04.2020 | 18:54
Josep Maria Salvatella

Podríeu dir que soc un perepunyetes, certament. Però sempre m'ha agradat jugar amb les paraules i formes de dir de la nostra gent. Així emmagatzemo dites i formes d'expressió que es van perdent. El temps passa i sempre deixa petjada...

Com ara, una cosa de pa sucat amb oli és de poca importància. Pinten bastos, quan es preveu força borina i tal volta baralles. Està de conya ho diem de la noia esvelta i bonica que ens roba el cor o d'aquell que sempre està de broma. Entalaiar-se per adonar-se i encaparrar-se per capficar-se. A feques, en comptes de, a fe que és. Quebre per cabre. Llàpit per llapis. Lleixa com a prestatge. Afogar per ofegar. Baixar del burro per claudicar sense fer objeccions. M'ha deixat de pedra o de pasta de moniato ho diem per haver quedat molt sorprès. Vianda es diu del menjar. Esglàput per gripau. Escatir per podar. Quartos per diners. Ciratge com a betum. Estisores per tisores. Menar en comptes de conduir. Guerxo per tort. Aiga en lloc d'aigua. Carrincló per lent. Granyota per granota. Capgirell com a tombarella. Curculla per petxina. Llombrigo per melic. Canyó com a gola. Escorranc per córrec. Professó per processó. Enxerinat en comptes d'emprenyat. Truc per patacada. Aplansonar com a apallissar. Sotrac per batzegada. Ensiamada per ensaïmada. Gavinet per ganivet. Esgavellar per fer malbé. I diem roda-soques al que no és mai a casa...

Una granyota empordanesa.


I encara: tupí és un recipient per escalfar líquids. Esquellerinc ho diem per cascavell. Gamat per malalt. Clenxinat per pentinat. Esperrucar es diu per despentinar. Anar xixu com a anar molt brut. Estebornir és fer perdre el coneixement per un cop brusc. Anar de quatre grapes és gatejar. Menjar a cremadent, menjar molt i amb delit. Marranxa és una garrafa grossa. Un ball de bastons és una disputa o una baralla múltiple. No ni poc, diem per contradir el nostre interlocutor. Poc hi penso, per no hi penso mai. Mau és una expressió de desconfiança. Estaquirot és una persona molt aturada. I rufa li diem al núvol damunt de l'Albera que ens anuncia la tramuntana.

Característiques del nostre parlar són com ara pronunciar amb t final algunes formes verbals, com suposut per suposo. O l'ús de e en formes com ens e surt. La supressió de la d en paraules com divenres per divendres o venre per vendre. I l'elisió de la vocal neutra en mots com Tresa per Teresa, brenar per berenar o tronja per taronja.

També tenim dites com ara aquestes: Darnius, cristià que plora, jueu que riu. Qui té pa sec, fa sopes. Dona nana i petarrella, a cent anys serà novella. La pesquera de Llançà, dues guiules i un serrà. Terra de romaní, terra de poc vi. En la vinya de l'oncle Puig, cull i fuig. La carn fa carn i el vi fa sang... i dos vints fan quaranta. Alzina i dona, de cent una de bona. Bon camí no és mai marrada. De vi, tocino i amic, el millor el més antic. Diuen els de la Vajol, qui sopa massa somia molt...

I acabem la història amb una nota d'humor del país. Narcís Pijoan ens explicà aquesta recepta afrodisíaca d'un vell barber jueu de l'Empordà: «Agafeu un petricó d'aigua de Vilajuïga, trinxeu una ceba de Vila-sacra i barregeu-ho tot amb mel i la nyanya de vint-i-dues garotes de Llançà. Que tot plegat faci la xup-xup el temps de resar vint-i-dues jaculatòries. Coleu-ho tot amb un drap de fil i deixeu-ne anar unes gotes, amb una ploma de perdiu, damunt del membre malaltís. L'erecció violenta no es farà esperar, amb gran delectació i gatzara de quantes fembres plaents hi hagi al costat del malalt».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook