Ara, quan escric, fa cinc setmanes que vam iniciar el confinament. Un company ha regirat diaris i tanatoris i ha trobat més de sis-cents difunts a les comarques gironines; la Regió Sanitària de Girona en data de 14 abril, reconeixia 301 persones mortes per Covid-19. I, just, quan estic a punt d'enviar l'article, des del Departament de Salut, per un canvi de mètode en el recompte, quasi doblen el nombre de morts a Catalunya pel virus: més de set mil persones, amb noms i cognoms.

Més enllà d'aquesta greu constatació, si fem cas de la crisi del coronavirus, i després de les setmanes de confinament hem après que hem de viure «d'una altra manera», i si ens adonem que hem estat a un pas del penya-segat, també pel que fa a l'ecologia i al consum fora mida dels recursos naturals, potser ens cal pensar diferent el futur, com a persones, famílies, societat, i també com a creients.

Potser no cal ampliar l'aeroport, però potser sí la xarxa de comunicacions per tren i carretera de cada comarca; potser no cal invertir res més en Defensa, i sí molt més en investigació per a la salut i l'educació. Potser no cal obrir nous auditoris o teatres, però sí una inversió molt més gran en cultura: cinema, cançó, teatre…

Potser no cal destrossar més la costa (o la muntanya) amb segones residències, i sí invertir en una renda mínima com a prestació social per als més necessitats. Aquests dies,l'FMI parla d'una caiguda del 8% de PIB i d'un atur del 20,8% a l'Estat a finals del 2020. El que es reflecteix en el pànic del mercat financer (amb les caigudes a la Borsa) no és tant la por al virus com la por a aquest mateix mercat que fa temps que dona mostres de cansament. Potser ens caldria fer com a Itàlia, i retallar per la meitat diputats i senadors; som el primer país d'Europa en nombre de polítics.

Potser cal reduir l'horari laboral (a 35 hores la setmana) per a tenir més temps per a la família i la cultura. Però, també, per a repartir millor la feina. Potser valorarem més el personal sanitari i educatiu, i menys els jugadors de futbol o bàsquet. Potser cal estar més atent en la lluita contra el frau fiscal, per a tenir més diners per ampliar els pressupostos dels ajuntaments.

El papa Francesc en ocasió de la Pasqua de Resurrecció parlava del «dret a l'esperança, que no ens serà presa!», que no podem caure en la resignació, que els creients no podem tenir por, que la mort no té la darrera paraula, que més enllà de l'esperança hem d'acollir el missatge d'enviament: «El trobareu a Galilea; ell us hi precedeix!».

Em recorda que el bisbe Jaume parlava que els cristians hem de tornar a Natzaret. Natzaret com a lloc de silenci, de família, en plena Galilea, la Galilea dels pagans. No en fem prou amb un Atri dels gentils, ens cal sortir cap enfora, més enllà de l'atri de les esglésies.

La Fundació Joan Maragall em va fer arribar un article de Tomàs Halik, capellà universitari i professor de Sociologia a Praga, amb el títol: «Els cristians en l'hora de la pandèmia». Allà explica que «el dia abans de la seva elecció (com a papa Francesc), el cardenal Bergoglio va recordar als cardenals: Jesucrist està a la porta i truca perquè l'obrim. I, ell va afegir: Avui Jesucrist està trucant des de dins de l'Església, i vol sortir cap enfora». I diu Halik: potser és això el que va fer. Però també parla que la nostra societat es pot dividir entre residentsi cercadors, i diu que de cercadors n'hi ha entre els creients, que veuen la fe com un camí, i entre els no creients, que veuen en la recerca una set de sentit.

Resulta més patent que mai la vulnerabilitat global d'un món global, i Halik recorda que el papa Francesc parla de l'Església com «un Hospital de campanya». Una comparació que ara tenim molt clara: no ens podem quedar al marge de la situació greu que vivim; ens cal ajudar arreu on hi hagi persones ferides (físicament, socialment, espiritualment...), oferint salut, oferint serveis socials i assistencials, com sempre. Però també ens cal, en un hospital de campanya, oferir altres tasques: un servei de diagnosi, descobrint els signes dels temps; un servei de prevenció (creant un sistema immunitari enfront de virus malignes (por, odi, populisme...); i, finalment, hem d'oferir un servei de convalescència, de perdó.

Aquest estat d'emergència pot ser un indici per un nou rostre de l'Església i de la Societat, sense precedents històrics. Amb el risc que a Europa arribi un règim policial-digital; llavors, l'estat d'excepció, seria la situació normal.