Des que es va iniciar aquesta situació de confinament, les violències masclistes han estat en el punt de mira de diversos sectors socials i institucionals, que han visibilitzat que l'aïllament és un risc molt alt per a les dones que estan confinades amb els agressors i també per als seus fills i filles. Si la desprotecció de les dones víctimes de violència masclista ja és molt flagrant en el context habitual, ara es fa especialment palès malgrat tots els esforços per erradicar-les, especialment gràcies a la tasca d'entitats que es dediquen a l'acompanyament de dones en situació de violència. Però més enllà de l'atenció a les violències masclistes en situació de confinament, l'imaginari que tenim d'aquestes sovint està arrelat a determinats mites entorn de la percepció del perill en relació amb els delictes en clau de gènere.

Quan parlem de violències masclistes, existeix una forta creença que aquestes -i en especial les violències sexuals- tenen lloc a l'espai públic. L'imaginari col·lectiu considera els espais d'oci, la nit i els carrers com l'únic territori hostil per a les dones. En contraposició, l'espai privat és el lloc on el patriarcat ha confinat històricament a les dones a realitzar els treballs domèstics i de cura, i d'aquesta manera, s'ha generat la confrontació entre la casa com un espai de seguretat i el carrer com a un lloc a témer. Aquesta contraposició és, en realitat, una paradoxa que sorgeix de la dicotomia entre espai públic i espai privat, de la que tant se n'ha parlat des dels feminismes i estudis de gènere, és a dir, i per simplificar-ho, entre la casa i el carrer. El relat de l'espai privat com a espai segur és un discurs il·lusori que genera indefensió per a les dones i que contribueix a desviar l'atenció i la percepció d'inseguretat a l'exterior, deixant els espais íntims i de suposada confiança com un espai d'impunitat.

La construcció social de l'espai públic com un espai que no és segur es basa en el propi masclisme i permet que es perpetuï allò públic com un lloc de privilegi i domini per part dels homes. La percepció de perill i el terror sexual, com bé explica la Nerea Barjola a Microfísica sexista del poder, és un mecanisme polític de control sobre els cossos i la vida de les dones. Quan el focus de les violències es posa només en l'espai públic ens estem oblidant del fet que l'agressor és majoritàriament algú proper i que les agressions tenen lloc habitualment en l'espai íntim i privat. És important remarcar que aquí ens topem amb un altre mite sobre el perfil que, suposadament, tenen els agressors. L'imaginari i com són vistos socialment els agressors masclistes és des de la distància: com a "monstres", com a persones desviades, desconegudes i alienes a la nostra realitat més quotidiana. Aquest és també un dels paranys que impedeixen visibilitzar la realitat de les violències masclistes i veure-les de cara.

En definitiva, visibilitzar la paradoxa entre espai públic i espai privat ens ajuda a transformar de manera més àmplia l'imaginari social que tenim sobre les agressions sexuals, els abusos i tot el ventall de violències masclistes. En aquest sentit, l'entorn és vital per detectar situacions de violència contra les dones. Actualment i amb la situació de confinament, l'exposició a la violència masclista és més gran i l'aïllament social que moltes dones ja patien prèviament a la crisi sanitària s'està agreujant, ja que han perdut els pocs espais de llibertat i contacte que encara tenien. Per això i més que mai és imprescindible trencar amb la complicitat i assumir la responsabilitat social que tenim amb les nostres veïnes, familiars, conegudes i desconegudes. Necessitem comunitats que tinguin coneixement de les dinàmiques de les violències i que siguin conscients que, tot i que moltes violències no les veiem o no les vulguem veure, no vol dir que no existeixin.