Des del campanar de Sant Pere sento que toquen els quarts, i instants després, una a una, les campanades fins a la darrera. Són les nou. El vespre, i la foscor, ens han inundat com cada dia des de l'únic espai que en les darreres setmanes hem tingut com a porta, autèntica, a l'exterior: les nostres finestres.
Tot i això, les finestres ens donen un paisatge definit, concret, sovint emmarcat i conegut, repassat i analitzat milers de vegades per nosaltres mateixos. O potser no, potser en aquests dies de confinament hem trobat que el nostre paisatge quotidià, l'immediat que ens donen les nostres finestres és una mena de petit món en què s'encerclen tantes i tantes coses que ens havien passat per alt. I de ben segur que, en aquests dies, ens hem adonat de moltes més coses que la vida quotidiana ens havia fet passar per alt.
Des de la finestra podem veure el carrer, un jardí o una plaça, les muntanyes o el mar des de lluny, una mica de cel per petit que sigui, i probablement també altres finestres. Altres finestres, en les quals no sempre ens hi hem fixat i que, ara, potser ens hi hem fixat perquè és de les poques coses que tenim de portes enfora; les mides, si estan obertes, tancades o a mitges; si tenen llum o no, si apareix el veí del davant a les vuit per aplaudir i, sense conèixer-lo, començar a preocupar-te si durant un parell de dies no apareix. La normalitat és un bé que ja no tenim, i potser ens és igual perquè ara estem rere les finestres esperant, esperant que els núvols de la pandèmia marxin, esperant poder recuperar-ho tot una altra vegada. I quan ho recuperem tot, si ho acabem aconseguint, i espero que sí, aquest temps podrà semblar perdut, però els asseguro que no ho és, perquè els silencis i el buit dels carrers ens acompanyen, des de les finestres podem pensar en les paraules de Galeano: « Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos». És així, per molta fressa que es vulgui fer.
Des de la finestra mirem, pensem i recordem. Aquests dies he recordat, temps passats bons i dolents; he recordat absències grans, dates assenyalades, trucades, cafès per fer, converses inacabades -i que no podran acabar-, bromes i passeigs. Tot aquest petit món que és el nostre, el particular, l'íntim que no expliquem a ningú, ni a nosaltres mateixos mirant des de la finestra.
