Des d'aquest dijous, 16 d'abril, Camil Cofan és el nou director d'Urbanisme i Mobilitat de l'Ajuntament de Figueres. El conec personalment de la meva etapa com a director de comunicació al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat entre els anys 2012 i 2016 i els puc ben assegurar que és un arquitecte solvent, de gran experiència, amb un full de serveis envejable i un gran coneixedor de la planificació territorial del país. Vull creure que si va decidir optar a la plaça va ser perquè s'estima Figueres i el motiva dedicar uns anys de la seva vida a la ciutat on va néixer i hi segueix estretament vinculat. La seva incorporació, però, ha aixecat una forta polseguera política i ciutadana de la qual ell no n'és el responsable, sinó la principal víctima.

Per entendre aquesta polèmica cal conèixer primer la intrahistòria de l'actual govern quadripartit d'ERC, PSC, Guanyem i els independents de Canviem, i el repartiment de poder i de quotes entre els quatre 'genets' del govern municipal, que van camí de ser-ho de l'apocalipsi.

La signatura de l'acord de govern, al juny farà un any, es va traduir en una de les majors acumulacions de dedicacions exclusives, dedicacions parcials i càrrecs de confiança que hi ha hagut mai en la història democràtica de l'Ajuntament. Però com que de l'excés a l'abús només hi va un pas, algú havia de frenar i li va 'tocar' a Canviem Figueres ser l'únic grup del govern que es va quedar sense càrrecs de confiança ni dedicacions. No se sap si per acció o per omissió, encara que tots ens ho podem imaginar. Però la cosa no va acabar aquí. L'únic regidor de Canviem, Xavier Amiel, al juliol passat sorprenia a propis i estranys demanant públicament en una entrevista al Setmanari de l'Alt Empordà, en una mena de rebel·lió interna de curta volada, que el seu grup també volia un càrrec de confiança i que plantejarien incorporar-lo més endavant. Ni els seus socis li van fer cas, segurament perquè, a banda de ser només la crossa que els havia de sostenir, la despesa entre nòmines de regidors i personal de confiança ja superava els 700.000 euros anuals i tampoc es tractava d'entrar al llibre Guinness dels rècords només de començar.

La picabaralla interna en el govern es va allargar algunes setmanes i va ser aquell mateix estiu de 2019 que, aprofitant la canícula, es va trobar la solució: es crearia un càrrec de director d'Urbanisme i Mobilitat que dependria directament del regidor Amiel, que és qui porta, precisament, les àrees d'Urbanisme i Mobilitat del consistori. Fumata blanca. En aquell moment ja es contacta amb Camil Cofan (desconec si també es fa amb algú més) perquè es considera, amb raó, que té un bon perfil per al càrrec i seria un bon candidat. I és just abans de començar les vacances d'agost de 2019 quan el fins ara subdirector general d'Urbanisme ja comunica al Departament de Territori la seva voluntat de presentar-se al concurs que convocarà l'Ajuntament de Figueres. D'això fa vuit mesos. Cal aclarir que és completament lícit que es convidi o s'esperoni a participar en futurs concursos a persones que es considera que podrien ser uns bons candidats sempre i quan, evidentment, el procediment sigui transparent, en igualtat de condicions per a tothom i no es faciliti informació privilegiada a ningú. És un tribunal, format exclusivament per tècnics municipals i sense polítics, qui n'avalua la idoneïtat.

A partir d'aquí, la història és coneguda. Es convoca la plaça a partir del setembre i Camil Cofan, després d'un procés de selecció entre cinc candidats, la guanya per mèrits propis, i queda pendent de la seva ratificació pel ple municipal. Parteixo de la premissa que, sota la meva opinió, si una administració vol tenir als millors professionals, aquests han d'estar ben pagats. Difícilment vindrà ningú a treballar en un ajuntament com el de Figueres si les condicions econòmiques són pitjors que les de la seva actual ocupació, sigui en el sector públic o privat. No ens ha de fer cap por dir-ho. En el cas que ens ocupa, la retribució de Cofan és gairebé idèntica a la que tenia fins ara.

De la mateixa manera, també sóc un ferm convençut que la relació de parentesc amb un càrrec polític no pot inhabilitar que un professional es pugui presentar a un concurs públic. Seria molt injust, sobretot pel professional, però també pel polític (obro parèntesi: una altra cosa és la giragonsa que un govern com el de Figueres, que s'autoproclama republicà, d'esquerres i progressista i amb els guardians morals de la CUP pel mig, també defensi aquests postulats, però aquest ja seria un altre debat). Per tant, que Cofan sigui familiar directe del regidor Amiel és, per a mi, purament anecdòtic, més enllà que s'ha de ser més curós que mai en tot el procediment, tot i que des del grup de Ciutadans, suposo que per no desviar-se de la demagògia a la que ens tenen acostumats al Parlament o al Congrés dels Diputats, s'hagi posat el crit al cel.

Al principi deia que Cofan ha estat la víctima d'aquesta polèmica. D'entrada, perquè la seva incorporació, com he explicat, neix del repartiment de poder i quotes entre els socis del quadripartit i això ja tensiona tot el procés. Les misèries de la política en la seva versió més descarnada. Però, en segon lloc, perquè es produeix un fet imprevisible i impensable fa només poques setmanes i que ho capgira tot: l'emergència sanitària mundial de la Covid-19. En política, no només és important la decisió que es pren, sinó sobretot l'oportunitat de prendre-la. I en aquest cas, la coincidència ha volgut que la ratificació al ple del nomenament del nou director d'Urbanisme i Mobilitat hagi coincidit amb aquesta crisi d'enormes dimensions i de greus conseqüències. Encara que la decisió sigui legítima o fins i tot bona, l'oportunitat es torna nefasta. I aquí és on es visualitza amb més cruesa la incapacitat per gestionar políticament aquesta qüestió.

Des de Junts per Figueres, el nostre portaveu Jordi Masquef va demanar en l'últim ple al govern municipal, sense èxit, que s'ajornés aquest nomenament uns mesos. Era el més sensat i raonable. Ratlla la immoralitat que enmig de la gestió de l'emergència i sabent que des de l'Ajuntament haurem de destinar els recursos econòmics que tenim i els que no tenim per remuntar la crisi social i econòmica i reactivar la ciutat, el govern es dediqui a nomenar càrrecs directius que suposen una despesa de 105.000 euros anuals. De debò és aquesta la prioritat que necessita ara Figueres? Ara és el moment de fer-ho? Aquest és el missatge que es vol transmetre a la ciutadania?

És absolutament incomprensible que ni tan sols s'hagi intentat trobar la fórmula per ajornar aquesta incorporació a l'espera de temps millors, que segur que arribaran. No ho entén ningú i em temo que la ciutadania no perdonarà als que hi van votar a favor. No només és un error greu, sinó una irresponsabilitat que demostra, un cop més, que qui ens governa a la ciutat viu en una realitat paral·lela i allunyada de la gent. No puc més que lamentar aquesta actitud perquè la ciutat, ni en Camil Cofan, no en tenen cap culpa de la nul·la sensibilitat dels qui haurien de solucionar els problemes i només es dediquen a crear-ne de nous.

En filosofia hi ha un corrent de pensadors que sosté que per obtenir bons resultats en l'acció política aquesta ha d'estar motivada per principis èpics, ètics i estètics. Que alguns en prenguin nota. D'èpica no n'han tingut mai ni se l'espera, i no seré jo qui afirmi que aquest govern ha perdut l'ètica. Del que sí n'estic convençut és que no li queda ni un gram d'estètica.