15 de abril de 2020
15.04.2020
L'Empordà
DIMARTS GRAS

Confinar i confiar

«Em quedo entre sorprès i atònit quan comprovo com s'està manejant la crisi actual tant des del punt de vista sanitari com polític»

15.04.2020 | 12:19
Lluís Batlle

No soc metge ni crec que ho pogués ser. Soc dels que m'amago o arranca a córrer quan veuen una agulla. De manera que no tinc ni idea sobre com afrontar una crisi sanitària de la magnitud de la qual estem vivint.

No soc polític ni ho vull ser. Òbviament que intento crear-me una opinió de les coses, més o menys com tothom. I si sempre havia pensat que regir una societat, una comunitat, un país, és extremadament difícil, avui agraeixo més que mai el fet de no haver de prendre decisions sobre les persones més enllà de les pròpies i les del meu cercle més o menys reduït. Una cosa és opinar i una altra molt diferent el fet d'haver de decidir. Les opinions són incertes i canviants i les decisions que es prenen, malgrat que a vegades puguin semblar objectives, també venen sempre marcades per un biaix.

Ho dic tot plegat perquè em quedo entre sorprès i atònit quan comprovo com s'està manejant la crisi actual tant des del punt de vista sanitari com polític. Contemplo com davant l'existència d'una plaga global, les mesures que se li apliquen varien molt d'uns països a uns altres.

És clar que ben poca cosa podíem esperar atenent als mals presagis d'abans de la catàstrofe: una Organització Mundial de la Salut que va trigar excessivament a reconèixer el seu abast global, una Unió Europea desapareguda en combat i a qui encara se l'espera, i uns països tristament posicionats entre la contemplació, el negacionisme i la burla –recordem per exemple com ens en fotíem de xinesos i italians i com a una potència com els EUA negava la importància del que estava succeint –.

I ara que ja estem immersos en el remolí, volem aturar un virus que no entén de fronteres ni de lleis sense una política harmonitzada per part dels estats pels quals la pandèmia discorre. I la panòplia recull tots els colors de l'arc de Sant Martí: ciutadans absolutament confinats, d'altres podent sortir a mitges, i uns últims a qui els seus governs en confien la responsabilitat individual fentlos tan sols recomanacions. És clar que ens en sortirem. Però serà lent, dur, i sense garanties. Mentre hi hagi el virus i les persones es barregin hi haurà possibilitat de contagi. De moment és el virus qui canta a viva veu la cançó de moda convertida en himne de la resistència. Fins que arribi l'esperada vacuna.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook