14 de abril de 2020
14.04.2020
L'Empordà
MAR D'AMUNT

El parlar empordanès (I)

«Al nostre Alt Empordà hem sentit paraules i expressions ben curioses, típiques d'aquesta terra»

13.04.2020 | 18:31
Josep Maria Salvatella

Des de sempre, al nostre Alt Empordà hem sentit paraules i expressions ben curioses, típiques d'aquesta terra. Així, aviam per a veure, eixida per terrat, trempat per eixerit o llest, barjaula com a dona de baixa moral, basarda per por, cairat per biga de fusta, cuixot per pernil, tomata per tomàquet, desingust en comptes de disgust, escarxofa per carxofa, frigola per farigola, amont per amunt, cloell per claveguera, bricoc en lloc d'albercoc, brunyols en comptes de bunyols, ciratge per betum, escotorit per espavilat, espàrgol en comptes d'espàrrec, redera per darrere, junoll com a genoll.

També, caparrassa per maldecap, granussa per qualsevol llegum, lleja per lletja, llomillo en comptes de llom, mocarrons per macarrons, menester com a necessitar, quartos per diners, tangí per cossi, garzala per palangana, fressa per soroll, escarrassar-se en comptes d'esforçar-se, cúrria per politja, regalíssia per regalèssia, maimó per lent, rantell com a variant de mosquit, trumfa per patata, iam o vejam per vegem, núgol per núvol, tempanell com a envà, llampec per llamp, nuc en comptes de nus, quitxar per aixafar, xíndria i xamfaina com a síndria i samfaina, carrota per pastanaga, tampis per m'és igual i merci per gràcies. Aquestes tres darreres, segurament, per influència francesa. Llampmemati és expressió d' astorament o sorpresa. I fem atenció: franquet no és un petit dictador espanyol, sinó un cranc de mar.

Seguim. El llivant és la corda gruixuda que passa per la cúrria, monget, la mongeta d'ull fosc; nispro, la fruita del nesprer; catau, el cau d'algun animal; basseta, la trona dels nens petits; ximbles són els alocs de les rieres, entonada ho és la dona presumida, anar cirat vol dir anar begut, rampell és un desig sobtat de fer quelcom, tannara es diu de la truita de farina sense ou, enaigar per regar, untall com a taca d'oli.

També diem tip com un rènec per fart de menjar, grassiosa per gasosa, anar xixu en comptes d'anar brut, tenir un cul com una semal per tenir-lo ben gros, la meu mare per la meva mare, posar en fonya per posar en remull, fer la fi d'en Cagaelàstics per fer mala fi, anar a trenta-nou de coll per anar atrafegat o fer un cluc per fer una migdiadeta.

Dites i refranys també en tenim pel pare i per la mare, alguns nats de la rivalitat entre pobles veïns: Fa una tramuntanada que aixeca la cua als gossos. Com els burros de Biure, trempar i riure. A Borrassà, burro és i burro serà. A Mollet i Avinyonet, de la merda en fan paret. Tinc una pixera que m'arriba a la Jonquera, i si no hi puc anar m'arribarà a Perpinyà. O bé, anar a can Pixa de Masarac. O fot-li, que és d'Ordis. També, Pau, Palau i Vilajuïga tot a prop de la garriga i el castell de Quermançó tira pets a Castelló. I... Peralada vila honrada, Castelló vila major, però Figueres s'endú la flor.

Abans, als de Vilafant els deien rajolers, als de Ventalló, pescallunes, bruixots als de Llers, als de l'Escala esquenapelats, als de Cabanes potamolls, bocagrocs als de Darnius, als de Capmany mataminyones, als de Figueres pocquetecrecs, als de Navata penjamarrans, als de Sant Pere Pescador nega-sants, merdissers als de Vilabertran i els del Port de la Selva deien dels de Cadaqués que s'aixecaven cada dia una hora més aviat per poder estar-se una hora més sense fer res.

Cada terra fa sa guerra, deien abans. Per això no són d'estranyar aquestes formes de parlar tan empordaneses des de sempre. Amb tota certesa, sí. No voldria ser jo ara un baliga-balaga, ni un tocacampanes, ni un taral·lirot, vaja.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook