Des que vaig llegir per primer cop els quatre Evangelis canònics, una de les frases que més m'ha impressionat és la d'un passatge de l'Evangeli de Mateu (16;24): «Desgraciat aquell per qui el Fill de l'Home és lliurat. Més li valdria no haver nascut». El tràgic destí de Judes Iscariot, el deixeble que va vendre el seu Mestre per trenta monedes de plata, quedava segellat per aquestes terribles paraules.
Una sentència implacable que no solament m'impressionava, sinó que em suscitava un sentiment de compassió envers aquell jueu que esdevingué l'home més odiat de la història. És per això que no vaig poder evitar de plantejar-me uns interrogants que no tenien cap resposta categòrica ni racional: Judes serà, doncs, l'únic a qui aquell que perdona tothom no perdonarà mai? Si tot estava preparat, previst des de feia segles i per tal que es complissin les Escriptures, com es pot mantenir alhora la predestinació que li atorga el paper de traïdor i la culpabilitat amb què l'aclapara la història? Podem sostenir tan categòricament la idea d'un pla providencial i condemnar Judes de manera tan absoluta? És que no li digué el Natzarè en l'Últim Sopar: «Allò que has de fer, fes-ho aviat?» (Jn. 13;27). Tanmateix, a mi em semblava que Judes havia estat condemnat sense haver estat mai jutjat.
Ara, la sorprenent troballa de l'Evangeli de Judes Iscariot m'ha donat, d'alguna manera, una resposta a les meves preguntes. Aquest evangeli es pot classificar com el que sovint s'anomena un evangeli gnòstic. El terme «gnosticisme» ve del mot grec que significa «coneixement». I què és el que saben els gnòstics? Doncs, saben secrets que poden dur a la salvació.
Segons els gnòstics cristians, una persona no se salva només professant la fe en Crist ni fent bones obres, sinó que, a més d'això, coneixent la veritat: la veritat sobre el món en què vivim, sobre qui és el Déu veritable i, especialment, sobre qui som nosaltres mateixos, d'on venim i a on anem. En aquest sentit, a l'Evangeli de Judes, Jesús explica al seu deixeble preferit els secrets i els misteris de l'Univers. Li ensenya que al principi hi havia un sol Déu veritable i aques ésser diví va generar un reguitzell d'intel·ligències eternes, conegudes amb el nom d'eons, que igual que Ell eren entitats espirituals i llavors els cels s'ompliren de llum divina i de glòria. En canvi, el déu que va crear aquest món -un pou de misèria i patiment- no era un únic déu i, de fet, no es tractava del deú més poderós i savi. Es tractava d'una divinitat secundària, inferior. No és el Déu superior que hem d'adorar ni el món material és casa nostra. Més aviat cal evitar-lo per tal de poder conèixser la veritat sobre el reialme diví definitiu, prendre consciència d'aquest món malvat, del parany en què hem caigut i de la manera de poder escapar-ne.
Com a contrast amb el evangelis del Nou Testament, Judes Iscariot es presenta, en el seu evangeli, com una figura totalment positiva. Aquí ja no és el jueu malèfic que va lliurar Jesús perquè l'arrestessin i el matessin, sinó que és el deixeble més estimat i el seu millor amic, l'escolta i li és fidel, i al final fa exactament el que li demana el seu Mestre: el traiex, però no fa conscientment perquè aquest volia que ho fes. Per això mateix, l'Evangeli de Judes acaba amb la història de la traïció de Jesús i no pas amb la seva crucifixió. Aquesta traïció i la mort del Natzarè no són pas cap tragèdia ni un mal necessari per obtenir el perdó dels pecats. La mort, com a sortida a la seva existència física, no és res temible ni aterridor. Lluny de ser una ocasió de tristesa, la mort és el mitjà a través del qual Jesús s'allibera de la carn per tal de poder tornar a la seva casa celestial i, triant Jesús, Judes ajuda el seu amic a desfer-se del seu cos i alliberar el seu ésser intern, l'ésser diví.
A l'Evangeli de Judes, Jesús és, doncs, un salvador, però no pas per la carn mortal, sinó per anunciar una forma de salvació i d'il·luminació basada en el coneixement d'un mateix i de la divinitat. En el seu missatge rau en què, de la mateixa manera que Jesús és un ésser espiritual que ha vingut de dalt i retornarà a la glòria, els seus autèntics seguidors (els gnòstics) també són gent d'ànima, l'ésser i el destí dels quals romanen amb la divinitat.
Al final de les seves vides mortals, aquesta gent abandonarà aquest món material per tal d'alliberar la persona interior i l'esperit. Quan Jesús demana al seu amic i deixeble que l'ajudi a alliberar-se del seu cos lliurant-lo als seus enemics li diu, referint-se als altres deixebles que no entenien res: «Tu els sobrepassaràs a tots, ja que tu sacrificaràs l'home que porto per vestit». Aquest és la bona nova de l'Evangeli de Judes Iscariot, el traïdor rehabilitat.
