Sol passar que, en situacions traumàtiques, que afecten molta gent, tenim tendència a buscar la figura de l'heroi que ens salvi la situació. En temps passats, els déus eren els que carregaven amb la responsabilitat de guarir (i a voltes castigar) en desastres i epidèmies. Ho han estat els bombers en incendis devastadors, policies en atemptats sagnants i ara, en temps epidèmics, són els sanitaris els que s'enduen els aplaudiments, diaris i puntuals, als quals els agraïm la tasca, amb l'esperança de no haver-los de visitar personalment.

Uns herois, que ho són sens dubte, però no tant per la seva feina, que és vocacional i buscada, ni pels seus coneixements, que se'ls suposa després de mitja vida d'estudis i practiques, sinó per la precarietat dels mitjans amb els quals han de fer la seva feina.

Quan han anat mal dades, les retallades sempre han anat per als serveis públics, els que la seva condició no els permet gaire protesta, per temor a recriminació pública. Fem memòria de com ens han molestat les escasses vagues de funcionaris. Ara bé, en situacions límit, com les que hem anomenat abans, és quan hom s'adona d'aquest sobre esforç i tot són lloances per haver de treballar en aquestes condicions i ens posem les mans al cap per la baixa ràtio de llits per habitants, la manca de respiradors, de mascaretes o de personal.

Però, aquesta és sempre la realitat diària per a tots ells. Ara elogiem la seva actitud, merescudament sens dubte, però que hauria pogut ser menys dura i més efectiva si les coses s'haguessin previst quan calia. Tenim un sistema econòmic mal plantejat, que costa de mantenir, que és poc solidari i, sobretot, que està gestionat per polítics incapaços.És per això que, si mai tornem a la normalitat, no oblidem pel que hem hagut de passar.

Fem-los costat quan els policies demanin material de seguretat per fer la seva feina, quan els bombers sol·licitin instal·lacions decents, els sanitaris reclamin condicions de treball o els científics implorin finançament. No volem més herois.