Tots sabem que aquesta crisi que estem patint a escala mundial no és només sanitària, i que al final ha sigut necessari que un virus microscòpic ens hagi posat davant del mirall per tal que fóssim capaços de veure que aquesta societat que tenim muntada se'n pot anar en orris en un tres i no res. Ara ho hem vist. També ho hem comprès? Tot, en aquesta vida, necessita un equilibri per procurar harmonia entre les diferents parts. Sabem que, per poder viure d'una manera digna, necessitem salut, diners i un entorn favorable. És a dir, necessitem la vida, el treball i la societat. I incloc, a societat, tot el nostre entorn, humà i no humà.

Fins ara la majoria de ciutadans han hagut de treballar fort per poder viure, i ho han fet en un treball que s'ha centrat a produir i produir pensant només en quantitat i oblidant la qualitat, i sense tenir en compte ni necessitats reals, ni matèries finites. I, a més, la riquesa generada amb aquest treball no s'ha repartit equitativament, sinó que ha anat a engruixir les butxaques de només un 1% de la població mundial, mentre que els treballadors que han posat les seves hores i els seus esforços per produir aquesta riquesa tenen dificultats per tenir cobertes les seves necessitats bàsiques. I ara, amb l'aturada, s'adonen -ens adonem- que si el «peó» no té diners, tot s'enfonsa... i es veu la seva importància, i també el seu poder -si sap com fer-lo servir. Ara sentim dir, per persones que ho negaven rotundament, que potser seria interessant aplicar la renda bàsica universal...

I també hem vist com el planeta respira millor, i la primavera, malgrat tot, arriba més ufanosa que mai. I també, malgrat tot, confinats com estem, hi ha imaginació, alegria, companyonia i solidaritat. Aquesta parada ens ha de fer reflexionar que aquests tres pilars en els quals es basa la vida en aquest planeta -la salut, l'economia i l'ecologia- són les tres potes del tamboret en el qual tots estem asseguts. I si alguna de les potes és més llarga que les altres, o més curta, el tamboret perd l'equilibri i podem caure.

És moment de repensar -ara que tenim temps- com vivim, com treballem i com respectem el nostre entorn, sigui proper o llunyà, perquè una cosa que sí que ens ensenya aquesta pandèmia és que allò llunyà ens és proper de la mateixa manera que el que ens és proper pot arribar molt lluny. Tenim feina. Ànims!